Antonio Mateu Lahoz: quan es desencadena el monstre de les targetes

4

Es llegeix en minuts

Per què confiar en El Periódico

05 de de gener del 2023. 21:50

0 Comentaris

Alberto PIZZOLI / AFP

No sé si és perquè s’ho creuen o perquè li tenen por, si és que realment pensen que Mateu Lahoz és un dels millors àrbitres o si, a l’afirmar-ho, miren d’apaivagar la seva fúria. Ho va dir Xavi Hernández en la prèvia del derbi contra l’Espanyol («a mi m’agrada perquè parla, diu el que sent i t’explica perquè xiula el que xiula; m’agrada molt») i ho han repetit, al llarg de la seva carrera com a col·legiat, personatges de tant relleu com Mourinho i Ancelotti, que va arribar a afirmar que era el millor del món. De fet, a diferència d’altres àrbitres altius, Mateu Lahoz podria militar en el bàndol dels tolerants, dels dialogants. Una de les característiques que el defineixen és que tracta els futbolistes de tu. Vull dir que mira d’adreçar-s’hi no pas com a Neymar, sinó com a Ney, perquè, de fet, la seva filosofia de jutge es concentra en aquesta màxima: «Si puc, ajudo; sóc una persona que està treballant amb unes altres persones». Té aquesta percepció del futbol com a espectacle o com a generador d’emocions. Els jugadors i els àrbitres, vistos com uns operaris que fabriquen il·lusions, tots a l’una. La diferència és que uns juguen i els altres manen i xiulen i imparteixen, diguem-ho així, justícia. És a dir, la relació no és equilibrada. I aleshores és quan, de sobte, apareix la cara de míster Hyde en l’afable doctor Jeckyll. Pensant en allò de l’espectacle, Mateu Lahoz deixa de banda la companyonia i el bon rotllo, la seva tendència natural al sentimentalisme, i es converteix en una autèntica màquina esbojarrada d’ensenyar targetes, com si fos un viatjant del tèxtil. Acaba de batre un rècord mundial: en els dos últims partits que ha arbitrat, n’ha mostrat 32, que és una autèntica bestiesa arbitral. Dos partits no gens intranscendents, com ara els quarts de final d’un Mundial (Argentina-Països Baixos) i el derbi barceloní del dia 31. Quan passa això i quan, a més a més, l’exhibició de grogues i vermelles es concentra en el tram final del matx, aleshores la sensació és que l’àrbitre ha perdut els papers. A Qatar, va indignar uns i altres. Els argentins es van queixar de parcialitat i els holandesos també, i Messi va confessar que ja tenien por abans del partit («perquè sabíem com era») i el va reduir a cendres després: «No està a l’alçada». Si els dos contrincants parlen malament de l’àrbitre, hi ha una teoria que diu que és un senyal que ho ha fet bé, però també podria ser que entrés en un bucle de desesperació judicial que el converteix en el protagonista de l’espectacle. De vegades, sense ni tan sols tenir consciència de la follia i la insensatesa. Quan l’entrenador del Barça li va recriminar que el partir se li havia escapat de les mans, sense control, Mateu Lahoz va contestar: «¿Tu creus? ¿De debò? ». Era el mateix Xavi a qui, en un rampell dels seus, havia abraçat i petonejat pocs minuts abans, en un gest insòlit.

FUTBOL

Mateu Lahoz, de rècord en rècord

Fer d’àrbitre no és gens fàcil i potser per això s’entén que la tensió pot provocar una demència passatgera. Perquè resulta que Mateu Lahoz és un individu assenyat i tranquil, que viu a Algímia d’Alfara, un poblet valencià de poc més de mil habitants, amb vestigis romans i àrabs, a prop de Sagunt, envoltat d’amics que li diuen Toño. Explica que va treballar de temporer de la taronja per poder comprar-se unes vambes esportives i que va jugar de migcampista, quan encara tenia una mata de cabells rossets i no pas la calba que ara el defineix, amb l’Estivella CF. Aquest és l’origen d’una circumstància que el va marcar de jovenet. Amb la intenció de portar diners a casa, va decidir anar a collir olives en lloc de presentar-se a jugar al camp. Era un diumenge a la tarda. El pare, en Pepe, li va recriminar aquesta falta de responsabilitat i es van barallar. L’endemà, dilluns, el pare va morir de sobte. Aquestl episodi va ser iniciàtic, és a dir, Mateu Lahoz va entendre, des d’aleshores, amargament, que els compromisos eren sagrats. Potser per això, també, i pel deix de sentimentalisme que dèiem abans, quan un partit que arbitra és a punt de començar, quan les càmeres escombren els protagonistes de dreta a esquerra, ell sempre pica l’ullet: un missatge íntim a la mare, la senyora Lola, per dir-li que tot va bé. Tot va bé fins que es desferma el monstre de les targetes, en una mena de pulsió animal. Mateu, el que s’emociona i plora, el que parla i gesticula, no pot evitar el clam de la selva. Ni ell mateix és conscient del desconcert i el caos. Com un malefici.