L’espiral de la llibreta Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Un inventari d’hiverns perduts
Adeu als jerseis gruixuts, els guisats de cullera i els ninots de neu
Reconec que em contradic (o no). Tot i que procuro mantenir-me allunyada de les persones plenes de fred, m’encanta l’hivern o, més ben dit, la seva idea i els plaers que procura. Deixar anar baf per la boca quan parles. Els dies radiants, com de vidre tallat, en què l’aire gelat agullona la cara i desperta les neurones. Una escapada a la muntanya. El cruixit de les botes, txuic, txuic, txuic. El silenci que reverbera en el vellut blanc de la neu. Diuen que en la confecció d’un ninot de neu intervenen no pas menys de 100.000 milions de flocs. Els jerseis gruixuts de coll alt. El recolliment. Els guisats de cullera. L’edredó. Tornar al teu niu escalfat (o gairebé) després d’un bon passeig. La dutxa que gairebé crema. Sentir molt endins l’hivern per abraçar després el sol. Com una llavor de tomàquet.
ESTACIONS DIFUMINADES
En aquesta ocasió sembla que el fred és garrepa: els termòmetres estan batent temperatures rècord, les més altes d’un desembre. L’any 2022, ja en el seu compte enrere, passarà a la història com el més càlid des que es tenen registres; o sigui, des de la guerra de 1914. Vivim en un altre planeta des que el canvi climàtic va arribar per quedar-se. A la conca mediterrània, les quatre estacions, delimitades des de l’antiguitat pels cicles agrícoles, competeixen per fondre’s en només dues, un estiu tòrrid i llarguíssim i un hivern temperat, estil les Canàries.
Entretots
EL TIGRE DEL CASPI
A aquest pas, l’hivern tal com el coneixem passarà a formar part de l’‘Inventari de coses perdudes’, de Judith Schalansky (Més Llibres; Acantilado, en castellà), un dels llibres que més he disfrutat aquest any, tot i que es va publicar el 2021 (tant és). L’autora recull en 12 estampes tresors desapareguts per sempre, com un atol del Pacífic Sud anomenat Tuanaki, la romana Villa Sacchetti, el tigre del Caspi o la primera pel·lícula de Friedrich W. Murnau, ‘El noi de blau’. La mateixa existència implica pèrdues, si bé retenir-les en la memòria, en el relat, atenua el buit.
Schalansky ha d’estar acostumada a les desaparicions: el seu país de naixement, l’RDA, se’l va empassar el no-res. Sembla una persona de tarannà melancòlic. En una entrevista confessa que, per conservar part de la seva vida, es dedica a guardar records en caixes, un any per receptacle. M’ha fet pensar, ¿què encapsularia jo del 2022? Suposo que un bitllet d’avió a Granada i dues coses intangibles: una trobada molt postergada i una trucada que va tenir lloc el 13 d’octubre, cap a les sis de la tarda.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
