Gàrgoles | Josep Maria Fonalleras Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Aquests vam ser nosaltres
Com escrivia W. G. Sebald, “les fotografies són una de les emanacions de la mort, especialment les velles fotografies amb persones que ja no són entre els vius”. Fotografies o pel·lícules, i desaparició dels éssers estimats o de l’amor
Una bona amiga em recomana 'Les anées Super8' (Filmin), un artefacte fílmic peculiar que es basa en les filmacions domèstiques que Philippe Ernaux va fer entre 1972 i 1981. La seva dona (Annie) i el seu fill (David) han recuperat aquelles imatges mudes, amb el desig d’“integrar-les en un relat on es creuen la Història, els esdeveniments socials i la intimitat”. Annie Ernaux posa la veu a aquest llarg periple de vida familiar, que comença amb una eclosió i acaba amb “una lucidesa molt dolorosa”, quan les escenes desemboquen, mudes, inertes, en la certificació del final de la parella. “La càmera ja no buscava moments feliços”, diu la mateixa escriptora en ‘off’, i fonamenta la il·lustració literària de les filmacions en la voluntat de respondre una pregunta: “¿Quina història s’explicava en aquest riu d’imatges sense cap més soroll que el crepitar del projector? Es necessitaven paraules per donar sentit a aquell temps de silenci”.
Quan Philippe i Annie se separen, ell s’endú la càmera, per registrar la seva nova vida, i ella es queda amb les bobines, la pantalla i el projector, com a “guardiana de la memòria”, però no és fins al cap de més de 30 anys, quan els fills són grans i ja tenen fills, que es torna a repetir la cerimònia adormida de mirar el que havien gravat. D’aquí neix aquest esforç, “alegre, melancòlic”, de recuperar el que van ser: “Aquests vam ser nosaltres”.
Entretots
Com escrivia W. G. Sebald, “les fotografies són una de les emanacions de la mort, especialment les velles fotografies amb persones que ja no són entre els vius”. Fotografies o pel·lícules, i desaparició dels éssers estimats o de l’amor. En aquest documental deliciós i alhora escruixidor, feridor, hi ha el món que passa, i monuments i vestits, política, viatges, un Peugeot 504, escenaris i estius. En un moment donat, Annie Ernaux s’adona que l’home ja no filma rostres i cossos, sinó paisatges que ara semblen desolats. L’amor s’extingeix, ell té el cap en un altre lloc i ella és “dramàticament absent”. Està a punt de sobrevenir el col·lapse. En una de les últimes filmacions, l’any 1981, comprova la distància que els separa del primer estiu eufòric. “A la seva vida, hi sobro”, diu. Ho percep al cap del temps, mentre el projector fa soroll.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
