La Tribuna Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Deures pendents

Espanya continua sent un projecte unitarista, al·lèrgic a les nacions històriques i a les seves identitats, i contaminat per un nacionalisme espanyol atàvicament antimodern

3
Es llegeix en minuts
Deures pendents

S’acaba l’any i torna a ser un any fallit, incapaç de tapar els forats negres que marquen la realitat política. De fet, durant el 2022, no només s’han mantingut les misèries que s’arrossegaven d’anys anteriors, sinó que s’han aguditzat les causes que les havien provocat. Tampoc no s’han guarit les ferides catalanes que romanen obertes, per bé que s’hagin difuminat en el relat públic. El resum d’aquesta persistència en l’error acumula exili, esquerda en l’independentisme, reformes amb trampa, xoc entre institucions espanyoles, escàndol emèrit, sinuosa ambigüitat reial...

D’entrada, la perversa anomalia de tenir líders catalans a l’exili des de fa més de cinc anys. Líders demòcrates, representants del poble que els va votar, allunyats de la seva gent, a la recerca d’una justícia europea que no sigui ideològica com l’espanyola, i convertits en la metàfora sagnant d’una Espanya incapaç de resoldre, per la vía política, els conflictes polítics. Si hi afegim la realitat dels altres líders catalans, que foren indultats sota vigilància, després de sentències inimaginables en democràcia, i hi sumem els gairebé quatre mil catalans que pateixen, d’una manera o una altra, les conseqüències de la repressió, és evident que Espanya manté intacta la seva incapacitat d’actuar com una democràcia plena. Catalunya pot haver desaparegut de les portades i del discurs reial, però només per l’efecte demolidor d’una repressió global, no perquè hagi desaparegut el conflicte. Persistir en la consigna orteguiana que assegura que “el problema catalán no se resuelve, se conlleva” és tan miserable com s’ha demostrat històricament inútil.

En el capítol català tenim misèria pròpia: la patètica divisió de l’independentisme, que enguany ha culminat amb el trencament de la coalició; el viatge d’ERC en solitari, i l’espectacle d’un govern de mínims que roman al poder sense la representativitat desitjable i que bascula, a la desesperada, a la recerca d’aliances. No hi ha dubte que el gir estratègic d’ERC ha significat una erosió d’enormes dimensions en la solidesa de la causa independentista.

I de ple en la política espanyola, tot gira al voltant d’una democràcia inestable, condicionada per les penyores d’una transició tutelada pels ressorts franquistes, incapaç d’entendre la lògica d’un Estat de Dret modern. D’aquí ve la hiperideologització de la justícia espanyola, l’obtús partidisme que estressa les institucions, les quals converteix en camp de batalla permanent –i que enguany ha arribat al zènit amb el xoc entre el TC i el legislatiu–, i la incapacitat de regenerar els budells de l’estat. Espanya continua sent un projecte unitarista, al·lèrgic a les nacions històriques i a les seves identitats, i contaminat per un nacionalisme espanyol atàvicament antimodern.

En cert sentit, pel que fa al model profund de l’estat, es manté el “atado y bien atado” de l’ínclita mòmia, i d’aquest nus franquista n’han sorgit les condemnes indecents contra els líders catalans, amb l’aplicació, per exemple, d’un concepte penal medieval com la sedició, altrament impossible de mantenir a la Unió Europea, per això la seva derogació.

Si, a la banda dreta, el reaccionarisme prospera, a la banda esquerra s’accentua l’actitud timorata que els impedeix un mínim de valentia, sigui mantenint la llei mordassa, sigui fent un canvi penal trampós que permetrà perseguir encara més la dissidència. I, a cap de les dues voreres ideològiques, la voluntat de trobar una sortida al conflicte català que no sigui la repressiva.

Notícies relacionades

Finalment, l’apunt reial, amb la seva doble derivada. Per un costat, la persistència de la impunitat de l’emèrit que, ni torna diners, ni dona explicacions, ni se’n penedeix, ni demana perdó. I mentre el papà gaudeix del seu petrodolarístic luxe, el fill es recrea en una ambigüitat dolosa en la batalla institucional que, en la pràctica, dona peixet a la dreta i als seus ultres.

¡Quina diferència de discurs amb el que va fer fa cinc anys, quan es va mullar per menystenir una part considerable de la ciutadania catalana! En definitiva, un cap d’estat ideològic, una democràcia plena d’esquerdes i un conflicte no resolt que es llepa les ferides, a l’espera de ressorgir del dolor. Any 2022: l’etern “sostenella y no enmendalla”.

Temes:

Felip VI