Article de Marçal Sintes Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
La gran bronca: forma i fons
Hem assistit en les últimes jornades, i assistim encara, a una tronadora col·lisió entre l’alta magistratura de dretes, atrinxerada en el Tribunal Constitucional i el Consell General del Poder Judicial, i el govern i les forces polítiques que el recolzen. La bronca es desenvolupa davant els nassos dels sorpresos i gairebé incrèduls ciutadans, ja que és retransmesa en directe i amb tot detall. La situació s’ha enverinat fins a perdre’s qualsevol pudor i dissimulació, i sembla que a uns i d’altres –magistrats i polítics– els ha deixat d’importar que les seves baixeses les banyi la llum del dia i quedin pornogràficament exposades, segurament com mai abans havia passat a Espanya.
L’espectacle que ofereixen jutges i Partit Popular, d’una banda, i socialistes i podemites, d’altra banda, resulta avorrible i corca amb voracitat de plaga egípcia el prestigi de l’edifici judicial espanyol, és a dir, la respectabilitat dels jutges, però també del sistema en el seu conjunt. I, si la justícia, com a poder democràtic que és, dilapida la seva autoritat, les seves actuacions perden sentit i per tant deixen de ser útils a la societat. El prestigi dels polítics fa molt, per la seva banda, que està per terra, cert. A ells, al revés que a la justícia, ningú els demana neutralitat, cert també. Però sí que se’ls pot exigir un mínim decòrum i que guardin les formes. No és gaire, però aquests dies ni tan sols amb això han sigut capaços de complir.
Els jutges van començar a animar-se quan es van atrevir a reescriure l’Estatut català, malgrat haver-lo aprovat les Corts, el Parlament i la ciutadania en referèndum, creant una situació democràticament absurda. Després Rajoy va decidir subcontractar-los i injectar-los hormones perquè poguessin sotmetre l’independentisme. Que s’atreveixin ara a dir-los a les Corts espanyoles què no poden i poden votar abans que ho votin és la nova estació d’un trastornat crescendo.
Entretots
No obstant, que ningú es confongui, que ningú es deixi atordir pel terrabastall ambiental: el que hem viscut i vivim, l’escena depriment a la qual ens obliguen a assistir, no resulta aberrant només per les seves formes. També ho és pel fons, pel que s’intenta dilucidar de tan mala manera. Uns –els blaus– i d’altres –els ‘vermellmorats’– s’atien, es trepitgen i s’esgarrapen sense decòrum perquè anhelen el control del CGPJ i del Constitucional, avui en mans d’acòlits del PP –que mira de conservar– i del qual el PSOE i Podem volen apropiar-se.
Pedro Sánchez insisteix a recalcar la canallada en què incorre Alberto Núñez Feijóo al, com va fer Pablo Casado també, negar-se a complir la llei i acceptar el relleu en les institucions esmentades. El socialista té raó en això, cosa que, no obstant, de cap manera l’eximeix de la seva responsabilitat en l’execrable baralla, ni converteix en honrades les seves pretensions últimes. Ni, sobretot, disminueix els irreparables danys infligits a la justícia, fonament de qualsevol democràcia que es pretengui decent.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
