Fuerte Comansi

I els anuncis. Els anuncis són, tant o més que els diaris, la busca dels segons de la història. Fa anys que no els veig amb l’assiduïtat d’antany. Eren temps del primer canal i la UHF. O els veies o els veies. No hi havia escapatòria. Ara ni tan sols estan pensats per a la televisió; massa distrets estem fent ‘parkour’ per les plataformes de ‘streaming’. He vist, sí, el de la Loteria de Nadal i el d’una marca d’embotits, pastura dels nous canals de comunicació. Al final, te’ls acabes trobant a sota d’un tuit que parla de Messi i decideixes que no estan malament, tot i que trobo a faltar el calb aquell que bufava els números del bombo com si fossin cendres d’advent. M’agrada el de Campofrío, perquè sempre m’ha sorprès el desplegament actoral per anunciar salsitxes i fuet. Fins i tot Iker Casillas està ben dirigit. Hauria de contractar el director de l’anunci abans de publicar les coreografies estranyes que desplega a TikTok.

He repassat de memòria els anuncis de la meva infància i adolescència, i he acudit ràpidament a les plataformes de vídeo per internet. T’hi pots passar una bona estona. Són com ‘El eterno femenino’, aquella cançó de La Mode que cita objectes de culte, com els discos, el casset o la caixa de ritmes dels vuitanta. La màquina d’escriure. Molts ens vam fer periodistes perquè a casa hi havia una Olivetti, tot i que a les pel·lícules antigues sempre sortia una Underwood o una Remington. Després vam descobrir que Bukowski escrivia en una Underwood, però a Espanya no hi havia Underwood i molts aspirants a corresponsals de guerra van desterrar la vocació. O Underwood o res. Quants grans escriptors hem perdut perquè a El Corte Inglés només hi havia ‘olivettis’. 

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

M’estic fent un tip de veure anuncis antics per imaginar com els rebrien els nens i les nenes d’ara. Ara són nenis, de manera que descartaria per endavant la separació de sexes entre la pilota i la Nancy. Suposo que el Pare Noel i els Reis d’Orient aniran curts de Scalextric, Ibertren, Quimicefa, Magia Borrás i Fuerte Comansi. A pocs pares d’avui els passa pel cap regalar pistoles i metralletes de joguina, tot i que a cap dels meus amics se’ls ha ocorregut irrompre a trets en un institut. He vist el vell anunci de Madelman, que en realitat eren individus poc virils de cos escorregut, tot i que molt ben vestits de bussejadors, d’esquiadors, de la unitat de sapadors IX. Els ‘madelman’ eren enemics dels ‘geyperman’. Cap d’ells podia competir amb el Doctor Acero, que presumia de bíceps i abdominals ben tornejats i un botó a l’esquena que activava un braç per deixar anar un bon cop. 150 euros al mercat de col·leccionistes. Primer el despullàvem per veure si tenia penis. No en tenia. Les nines de les nostres germanes també eren asexuades de cintura cap a baix. Les nines de Famosa (la Nancy molt millor que la Barbie) es dirigien al portal caminant com C-3PO per trobar-se sota el pessebre la resta de joguines de la tele, inclosos el Cine Exin, el Subbuteo i els Juegos Reunidos.

La bretxa generacional es revela cada Nadal als anuncis de joguines com l’abisme del temps que separa el mecano del telèfon mòbil, i l’almanac, de la celeritat insubornable del calendari, els dies del qual s’extingeixen com gotes de pluja vidres avall. Ja sona Erik Satie.