A contrallum Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Canviar de canal
Ens acostumem a les caravanes de gent desplaçada, de mares que imploren, d’avis amb crosses de fusta
La cosa es posa seriosa quan comences a veure cadàvers pel carrer. No un cadàver, s’entén (posem que la víctima d’un infart), sinó desenes de cossos que has d’eludir per arribar a la següent cantonada. Això és el que està passant en moltes ciutats i pobles d’Ucraïna des de fa més mesos dels suportables. Obres el diari o encens la tele i allà els tens, davant un centre comercial, sense anar més lluny, davant una gelateria, un restaurant, una antiga granja de vaques i gallines. Algú ha tingut la caritat de tirar-los alguna peça a sobre per evitar-los la vergonya de mostrar-se sense vida davant els vianants, potser perquè no passin fred.
Entretots
Tenim hàbits curiosos. A ningú se li acut abrigar un captaire viu que dorm a la vorera, potser sota la pluja, però tapem els morts i els tanquem els ulls perquè no ens vegin o per no veure’ls, ves a saber. Penso molt en la gent que mor amb els ulls oberts, com si volgués esgotar els últims xarrups de l’existència. Alguns d’aquests cossos tenen els peus a l’aire perquè els peus no ens importen. Pensem que són una mica tontos, sempre tan plens de durícies i amb aquests dits inútils i en general una mica deformats. Són dits vestigials, podríem dir, de quan els peus eren mans i nosaltres érem quadrúpedes. La meva podòloga sempre em parla dels sacrificis que van haver de fer els peus perquè adquiríssim la postura dreta.
La guerra és una normalitzadora en sèrie de l’horror. Ens hi acostumem en quatre o cinc dies. Ens acostumem a les caravanes de gent desplaçada, de mares que imploren, d’avis amb crosses de fusta. Ens acostumem als gossos famolencs rondant a prop dels difunts, a enterrar els assassinats en parcs infantils, al costat dels tobogans i gronxadors. Tenim una plasticitat moral que clama al cel. De vegades, als telenotícies, avisen de la duresa de les imatges que es disposen a mostrar-nos. Però jo no crec que sigui perquè canviem de canal, sinó per assegurar-se que ens quedem a veure-les.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
