Un buit infernal

Hi ha dues maneres d’afrontar un problema: eliminant-lo o convertint-lo en crònic. L’Església va cronificar l’assumpte de la pederàstia amb la seguretat que la repetició faria durícia. Els primers informes van commoure el món. Els últims, l’avorreixen. Joan Carles, el rei emèrit, ja es manifesta amb tal freqüència i emetent tals bestieses (ara en un vídeo dirigit a la joventut) que amb prou feines recordem que és un delinqüent comú. En fan un parell d’acudits, canviem de canal i a una altra cosa. El que és patològic es normalitza per esgotar el consumidor. I el mètode funciona. L’habitatge, posem per cas, ha deixat de ser un bé de primera necessitat, un dret reclamable. Ja no protesta ningú i el ministeri emet unes desvergonyides falques radiofòniques de les quals es dedueix que el problema ha sigut eliminat gràcies a l’acció del Govern. La desigualtat, per la seva banda, ha esdevingut un paisatge. L’aprimament progressiu de les classes mitjanes és pura literatura d’aeroport, tema de col·loqui de sobretaula, lament ritual. La carestia de la vida és la cançó de final d’any. Els comerços de barri s’extingeixen, però narrem la successió de tancaments com si fos una informació meteorològica.

També s’han cronificat els serveis públics: llistes d’espera, aules superpoblades, ambulatoris sense metges. Cada queixa s’esgota en un sospir, mai en un moviment de rebel·lia. La corrupció va passar de tragèdia a comèdia lleugera, com la solitud dels avis, assumida com un soroll de fons. Preocupa poc la fatiga democràtica, que es tradueix en l’augment de votants que s’abstenen, convençuts que la seva participació no altera res. La cronificació anestesia. L’escàndol diari es converteix en un moble familiar, en una taca d’humitat a la paret del passadís. La pregunta no és per què cronifiquem els problemes, sinó quan oblidem que el remei existia. Un país que s’habitua a les seves esquerdes no acaba erosionat: acaba buit. I en aquest silenci d’aquest buit infernal, com en la xarlataneria dels reis vells que fan discursos de Nadal, només hi cap la broma trista del que es podia haver solucionat i vam decidir eternitzar en favor dels poderosos.

Temes:

Govern Joventut

Inicia sessió 0 Comentaris