¡Adeu, nanu!

Jo era un xaval i a casa els meus germans grans escoltaven sense parar les cançons de Serrat. Teníem un tocadiscos que especialment sonava els caps de setmana i ells eren qui decidien quins discos posàvem. Escoltàvem Adamo, Los Pekenikes i alguns èxits passatgers del moment, però sobretot Serrat.

Sempre he sigut un nostàlgic, fins i tot de nen. ¿Com es pot ser nostàlgic en la infantesa? Doncs jo ho era, i les cançons més evocadores de Serrat eren les que més m’agradaven: ‘Cunillet de bellut’, ‘La tieta’ ... Especialment aquesta última, que sempre m’evoca a tres tietes meves de Badalona, tres solteres ancorades a un altre segle, que m’adoraven i em explicaven històries viscudes quan eren joves a Badalona, on el seu avi, propietari d’una confiteria, havia creat una galeta rodona que va anomenar ‘Maria’, en honor a la seva dona, és a dir l’àvia de les meves tietes. Cada vegada que sento ‘La tieta’ se’m neguen els ulls perquè en aquesta cançó estan hi són totes tres.

D’adolescent, vaig conèixer Leopoldo Pomés, un prestigiós fotògraf de moda que als anys 60 representava el top d’una Barcelona que aspirava a ser més europea que espanyola. En una cançó dedicada a una dona, Serrat anomenava Pomés com algú insuperable. A través dels ulls del nen que jo era, cada vegada que veia Pomés em semblava veure un superhome perquè així ho deia Serrat.

Ja de més gran, vaig viure el que va passar amb el ‘La la la’ i el Festival d’Eurovisió, a través de la indignació dels meus pares. El Govern de Franco va tallar la qüestió de soca-rel, i a casa encara vam ser més de Serrat que mai. En la meva etapa universitària vaig tenir l’oportunitat de solidaritzar-me fins i tot més amb el compromís social i polític de Serrat, recolzant-lo, dins les meves possibilitats, en el seu exili a Mèxic.

¿Qui m’havia de dir llavors que un dia aquest cantant idolatrat per la meva família seria amic meu?

La meva memòria és molt dolenta i gairebé mai recordo l’origen de les coses, especialment les bones. No aconsegueixo recordar amb certesa quan vaig conèixer el Joan Manuel. Jo suposo que seria gràcies al meu soci Joan Gràcia, que estiuejava a Menorca, on també ho fa Serrat des de fa moltíssim temps. Ens hem anat veient i, és curiós, no aconsegueixo evitar, per moltes vegades que el saludi, sentir un reverencial respecte per ell. Hem compartit dinars, algun Cap d’Any i excursions amb amics comuns, sempre amb alegria pel mig. També moltes funcions compartides per a la Fundació Pare Manel, gran amic de tots aquells que participàvem en la seva gala anual per recaptar fons.

Mentre escric això em passa pel cap el dia que el Tricicle vam actuar a la mateixa ciutat que Serrat i Sabina. Com que nosaltres vam acabar la funció abans que ells, vam anar a veure l’última part del seu concert des de bambolines. Allà vam disfrutar del seu èxit. A l’acabar, com fan tots els cantants, vam pujar amb ells i molt de pressa a un cotxe que els esperava a peu d’escenari i ens en vam anar a prendre copes a l’hotel. ¡Quina gran nit entre dos mestres que aquí continuen!

Tinc l’honor de sentir-me company d’un mite, un mestre molt estimat que ara, com nosaltres, ens diu adeu.

Notícies relacionades

Serrat es retira dels escenaris: nou episodi del final de l’era dels cantautors

EL PERIÓDICO acomiada Serrat amb un número especial aquest diumenge

L’última nit del nostre comiat al Liceu ell era assegut al pati de butaques. Jo vaig baixar entre el públic ficat en el meu personatge de l’home de la motoserra, buscant algun espectador per tallar un cap. El vaig veure allà assegut i somrient, mirant-me amb la seva mirada viva de sempre. Vaig dubtar si tallar-li el cap, però el meu reverencial respecte va fer que l’hi tallés a Joan Laporta, que és qui tenia més a prop.

No el trobaré a faltar perquè el continuaré veient, i sobretot, escoltant.