EL PERIÓDICO acomiada Serrat amb un número especial aquest diumenge

Quan el desembre passat, fa just un any, Joan Manuel Serrat va anunciar que es retirava dels escenaris, el món de la música va emmudir. Després del xoc inicial, va ser necessari fer-se a la idea de com seria la gira de comiat, ‘El vicio de cantar 1965-2022’, que va començar a finals d’abril al Beacon Theater de Nova York, ha passat per Llatinoamèrica i, després de recórrer mig Espanya, encara les tres últimes parades la setmana que ve a Barcelona, al Palau Sant Jordi: el 20, el 22 i el 23 de desembre. L’adeu definitiu als escenaris. Quatre dies després, el 27 de desembre, Serrat complirà 79 anys. 

Amb motiu d’aquest adeu, EL PERIÓDICO DE CATALUNYA s’ha proposat acomiadar Serrat amb una edició de col·leccionista dedicada al ‘noi del Poble-sec’. Un número extraordinari amb una portada dissenyada per a l’ocasió en què totes les seccions de la redacció s’han bolcat –des d’Internacional fins a Barcelona, passant per Esports, Política, Opinió i Cultura–, amb articles dedicats a repassar la seva figura des de diferents perspectives. L’objectiu és recórrer la seva carrera musical i també analitzar la seva influència des de diferents vessants: el seu vincle especial amb Llatinoamèrica, la seva implicació en el naixement de la democràcia a Espanya i també la seva relació amb aquesta capçalera, per a la qual, dada curiosa, va arribar a escriure: Serrat, gran aficionat al ciclisme, va exercir de comentarista esportiu l’estiu del 1984, quan durant tres setmanes va publicar una crònica diària del Tour de França en aquestes pàgines. Va ser l’any que va guanyar Laurent Fignon. 

Notícies relacionades

La fiscalia demana l’arxivament de la segona causa contra Shakira

Carlos Hipólito brilla a ‘Burro’

No és fàcil glossar una figura amb una carrera de 57 anys sobre els escenaris, i menys una que pot presumir d’allò a què tot artista aspira: formar part de l’educació sentimental de diverses generacions i ser una peça clau de la memòria íntima de tot un país. Serrat, com tots els símbols, és molt més que les seves cançons. 

I això és precisament el que EL PERIÓDICO ha preguntat a figures de la talla de Rosalía, Enrique Vila-Matas, Kiko Veneno, Jorge Valdano, Estopa, Najat El Hachmi, Rozalén o Josep Maria Pou: ¿què és Serrat per a ells? Un aperitiu: per a Jordi Évole, Serrat és l’artista que posava la seva professora de segon d’EGB a l’escola pública de Cornellà on va estudiar per ensenyar català. Per a Júlia Otero, veïna del Poble-sec i amiga de la família, el primer record associat a l’artista és la seva mare dient-li: «Julia, ¡el fill de la senyora Ángeles va a Eurovisió!». El president de la Generalitat, Pere Aragonès, l’escoltava en els viatges amb cotxe, de nen. L’alcaldessa Ada Colau encara recorda aquell estiu en què va decidir fer autoestop per no perdre’s un concert seu a Girona. «La primera vegada que vaig escoltar cantar en català va ser en la veu de Joan Manuel Serrat, i segurament tot aquest país va escoltar per primera vegada el català per Serrat», apunta Víctor Manuel. Per a Carlos Zanón, «Serrat sempre ha sigut una cosa tan gran i estranya que ha deixat enrere tots els altres. Senzillesa popular i profunditat sense arrogància». Aquest diumenge, el Serrat de tots, a EL PERIÓDICO.