Llimona & Vinagre | Article de Josep Cuní Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

El Tricicle: tres eren tres

Deixen enrere més de 40 anys de professionalitat excepcional i èxits diverses vegades revisats. I cadascun celebrat amb la mateixa intensa felicitat que quan ens vam pixar de riure la primera vegada

3
Es llegeix en minuts
El Tricicle: tres eren tres

FERRAN NADEU

La nostàlgia ja no és el que era. El grafiti que ho reflectia en una paret de Nova York obviava que la tendència a l’evocació sentimental ha sigut un corrent que ha transcendit generacions. Precisament, per ser una constant en totes, ha fet creure que qualsevol temps passat va ser millor. I no necessàriament és així. Si alguna cosa va ser, això sí, és diferent. Pot ser fins i tot que en aquesta època més que en altres d’anteriors, però diferent al cap i a la fi.

Tots els nostres avantpassats van tenir nostàlgia d’alguns paisatges vitals que els van acompanyar en diversos moments del seu viatge. I són aquells instants, i no els dies, els que recordem. Ho va dir Walt Disney per justificar el cine que feia i el que pretenia fent-lo. I a fe que ho va aconseguir. Són ja diverses les generacions que invoquen les seves pel·lícules, bandes sonores i dibuixos com les icones que van ser molt abans que la censura del políticament correcte els considerés portadors de traumes infantils i incitadors de violència. Veredicte dels nous jutges de la moral que, mirant amb ulls escrutadors, observen perversió allà on els nens i adults del seu temps van connectar amb la felicitat negada perquè es van quedar amb el missatge final i no amb l’anècdota dramàtica de la trama.  

L’adeu artístic de qui ha marcat època convida a mirar cap enrere. I recordar que és una altra manera de viure. I aquests records acumulats, inciten a considerar els compartits com a minuts màgics que no tornaran. Es converteixen, segons Sabina, en alguna cosa així com llavis que tenen gust de comiat, vinagre a les ferides i mocador d’estació. Però, com està comprovant Serrat en la recta final del seu comiat dels escenaris, res ni ningú pot impedir que les agulles avancin el rellotge, que decideixin per ells i que un dia ens diguin adeu. 

Això ha fet El Tricicle (Carles Sans, Badalona,1955; Joan Gràcia i Paco Mir, Barcelona, 1957). Convocats els seus incondicionals al Gran Teatre del Liceu durant quatre dies, s’han rescabalat del greuge que els va provocar la pandèmia interrompent les seves últimes representacions com a companyia. I, com si es tractés d’una propina, han tornat només per dir-nos que ara sí, que ja n’hi ha prou, que oficialment es van entonant el seu adeu amb el cor perquè amb l’ànima no poden.

Notícies relacionades

Deixen enrere més de 40 anys de professionalitat excepcional i èxits diverses vegades revisats. I cadascun, celebrat amb la mateixa intensa felicitat que quan ens vam pixar de riure la primera vegada. És més, a l’intuir els gags o conèixer-los per endavant, concitaven el riure excitat de qui sap el que s’acosta i busca inútilment la bena que no pal·liarà, en absolut, la festiva ferida reclamada. I al no haver-hi necessitat paraules per seduir tampoc han hagut de penedir-se de no haver callat a temps.

El Carles, el Joan i el Paco han transitat per cine i televisió amb la mateixa intel·ligència que ho van fer per l’Estadi Olímpic de Barcelona 92. Però tot això va ser només un complement als més de 400 escenaris de 20 països que van pujar en més de 6.000 ocasions. Al final de totes les sessions han sortit al vestíbul a agrair personalment al públic respectiu la seva gentilesa, a escoltar els seus comentaris i sumar anècdotes. El mateix públic que els té ja guardats per sempre a la casella personal i intransferible de la seva alegria. 

Temes:

Humor Teatre