Catòlica tradició

És possible que Ernest Folch tingui raó al seu article d’ahir, i que mantenir la festa de la Puríssima sigui una anomalia en un Estat aconfessional. Però no coincideixo en el malestar que expressa, perquè el manteniment d’algunes tradicions vinculades a l’Església catòlica no em sembla el símptoma d’«els seus poders i privilegis», sinó la conseqüència lògica d’una història mil·lenària. I ara que venen les festes de Nadal i tornaran les polèmiques delirants –amb els pessebres surrealistes que la senyora Colau ens entafora cada any–, sembla pertinent reflexionar al voltant de la qüestió.

La pregunta és recurrent: ¿la fe catòlica ha de tenir una posició preeminent en una societat multireligiosa regida per lleis aconfessionals? Òbviament, em refereixo a la preeminència social, i no a cap tipus de privilegi polític. Però atès que la nostra identitat cultural ha estat fortament imbricada durant segles amb la religió catòlica, que ha definit calendaris, tradicions, dites populars, festes familiars, etcètera, ¿no és necessari respectar aquest lligam identitari? O dit altrament, ¿el respecte a la societat multicultural obliga a esborrar dos mil anys d’història religiosa i social? Personalment crec que és un disbarat que té poc a veure amb el respecte a noves religions, i molt a veure amb la fòbia al catolicisme que practica determinada esquerra. De fet, ser anticatòlic s’ha convertit en un obligat element de la correcció política. Cosa la qual ens recorda que el políticament correcte, tan necessari per combatre determinats estigmes, s’està convertint, ell mateix, en una forma de censura. Pensar de forma «incorrecta» en segons quins temes tabús comença a ser un esport de risc, i el catolicisme –¡qui ho anava a dir!– s’ha convertit en una incorrecció ideològica. Tant com l’anticatolicisme s’ha convertit en una perversió ideològica.

Lògicament no es tracta de negar les crítiques històriques, els abusos de la institució o les maldats que s’han realitzat en nom de la Creu. Per bé que quan es fa aquest exercici, també caldria recordar les heroïcitats que paral·lelament es fan en nom de Jesús, des de l’exèrcit de pau que són els missioners, desplaçats als pitjors llocs del món, fins a la quantitat ingent de capellans i monges que posen la seva fe al servei de causes nobles. L’Església catòlica ha tingut Pius XII, però també Casaldàliga, el ‘sota pal·li’, però també els capellans antifranquistes, de manera que fer una crítica genèrica pot ser una posició ideològica, però no és una posició justa.

Notícies relacionades

Barcelona estrena Santa Llúcia i pessebre clàssic amb la incògnita de Sant Jaume

Illa, malgrat Sánchez

I, sobretot, no resol la qüestió social. Perquè el tema no és ideològic, per molt que ens empenyin a aquest cul de sac, sinó que té a veure amb la identitat que ens ha forjat. I esbandir-la d'una revolada, per pruïja ideològica, no ens fa socialment més tolerants, sinó més febles, condemnats a una identitat líquida que no ens arrela enlloc. Hom pot no ser creient, però celebrar el Nadal, fer el pessebre i respectar la tradició cultural i familiar que ens ha construït. I és des d’aquesta identitat pròpia que es poden acollir i respectar les noves identitats religioses que ens acompanyen.

Desgraciadament, però, patim un temps d’impostacions ideològiques que han provocat una considerable diarrea mental, fins al punt de tenir líders polítics que perden l’oremus per felicitar el ramadà, però senten pànic si es tracta d’alguna celebració catòlica. Hi ha un patètic paternalisme progre que diferencia les religions en funció de les seves manies ideològiques, i, com és de manual, s’esgarrifa si veu un hàbit de monja, i, en canvi, fa servir un hijab per fer campanya electoral, com si en nom de la fe de l’islam no es fessin autèntiques massacres. I en el zenit del deliri, es pot arribar fins al punt de considerar que caldria fer desaparèixer el Nadal per no ofendre les altres religions. És un empatx de sobredosi de correcció política, que nega la tradició de mil anys de catolicisme a favor de no se sap quina identitat líquida. La qüestió no és capar aquesta tradició, sinó entendre que podem ser culturalment catòlics i alhora ser tolerants, demòcrates, moderns i fins i tot no creients. A la inversa, no tindrem una societat més tolerant, sinó més dogmàtica, més poruga i més acomplexada.