Entre la samba i la tomba

Anys després, va arribar la tercera, pot ser que la més bonica de totes, a Mèxic-70. Déu n’hi do: Gérson, Jairzinho, Carlos Alberto, Rivelino i, entre d’altres, per descomptat, Pelé. El Brasil va guanyar en propietat la Jules Rimet després d’un 4-1 a la prodigiosa Itàlia de Luigi Riva a la final de més altura de tots els temps. Al cap de poc, a La Fusta, un bar de Buenos Aires, Vinícius de Moraes, Maria Creuza i Toquinho gravaven en directe un àlbum colossal. Una de les peces va ser una versió reduïda de la ‘Taça’... que ells van convertir en ‘A Copa do Mundo é nossa’. La lletra continua així: ‘Com a brasilerio nâo há quem possa, sambando com a bola no pé’.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

No hi ha qui pugui amb la pilota als peus. El Mundial és una màquina que crea mites i relats com cap. Pelé, per exemple, no hauria sigut Pelé sense els Mundials que va guanyar. Sense jugar a Europa, amb la seva carrera al Santos i el final d’etapa en aquell Cosmos de mentides, no hauria arribat al cim dels elegits.

La Copa del Món el va consagrar. Però resulta que Edson Arantes do Nascimento va fer el mateix amb la Copa. Res va ser igual des que aquell adolescent es va vestir amb l’elàstica ‘verdeamarela’. Ara, la FIFA li munta un funeral abans de temps amb drons sobrevolant el cel de Doha mentre la Perla Negra es debat entre la samba i la tomba. Posats a pensar en el més enllà, tanmateix, què millor que dir adeu durant un Mundial.