A contrallum | Article de Juan José Millás Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Les meves nits
La meva mare no se m’ha aparegut després de morta. Se m’apareixia molt, en canvi, quan era viva perquè tenia claus de casa meva i s’hi presentava sense avisar
De dalt a baix: amb Humphrey Bogart a ’Casablanca’, amb Cary Grant en ’Encadenados’ i amb Liv Ullman a ’Sonata de tardor’. /
Em van despertar de matinada unes veus provinents del saló. Vaig abandonar el llit, em vaig posar una bata i vaig anar-hi, amb cautela, a veure què passava. La tele s’havia encès sola. Passaven ‘Casablanca’, una de les pel·lícules favorites de la meva mare, de manera que, com que ja estava desvetllat, em vaig quedar a mirar-la. El curiós és que, quan va acabar, l’aparell es va apagar també sol. O el va apagar l’espectre de la meva mare, em vaig dir, al no trobar-hi cap altra explicació. La meva mare no se m’ha aparegut després de morta. Se m’apareixia molt, en canvi, quan era viva perquè tenia claus de casa meva i s’hi presentava sense avisar. De vegades, sortia jo de la meva habitació i ensopegava sorprenentment amb ella al mig del passadís, com si fos un esperit. Després de la seva mort, vaig recordar amb freqüència aquestes trobades i travessava la vivenda amb por, com si en qualsevol moment s’hi pogués manifestar, ara en forma d’ànima en pena. No crec en el més-enllà (gairebé no crec en el més-aquí), però la meva imaginació és molt activa. Em passen contínuament pel cap situacions inversemblants.
Al cap de pocs dies, la llum del passadís va començar a encendre’s i apagar-se pel seu compte. Vaig trucar al meu germà Ricardo, que sap d’electricitat, i va dir que es podia deure a la humitat ambient, que de vegades es cola en els circuits i estableix contactes falsos, a causa que el vapor d’aigua és conductor.
–Això, o fantasmes– va dir.
Entretots
Vaig penjar perquè no em va semblar raonable continuar la conversa per aquests camins. Aquella nit, la tele es va tornar a encendre sola. En aquesta ocasió posaven ’Allò que el vent s’endugué’, una altra de les pel·lícules preferides de la meva mare i que dura tres hores. Em vaig quedar a mirar-la amb ella, amb el seu esperit, vull dir. Quan la pel·li va acabar, l’aparell va tornar a apagar-se sense la meva intervenció. La meva mare i jo vam estar parlant fins que es va fer de dia. Bé, ella no deia res, es limitava a assentir i a gargamellejar. La vaig posar al dia de les coses d’aquest món i li vaig amagar allò de la diabetis de la meva germana. Després, quan estava preparant l’esmorzar, va aparèixer la meva dona a la cuina i em va preguntar on havia passat la nit. Li vaig dir que havia estat mirant ‘Allò que el vent s’endugué’.
–Ja– va dir.
–Amb la meva mare– vaig afegir jo fluixet, perquè no em sentís.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
