Mesures més efectives per contenir la inflació d’oferta

La política monetària està contribuint a frenar la pressió de la demanda, però no oblidem que estem vivint una inflació que és majoritàriament d’oferta. És cert que és més fàcil aplicar polítiques de contenció de la demanda que d’oferta perquè la majoria de les crisis passades han estat de demanda i sabem bé com funcionen. Comento a continuació algunes de les mesures d’oferta que s’estan debatent i que podrien ser efectives (i les que no). 

Per contenir els preus de l’energia, fa uns dies hem conegut la proposta de la Comissió Europea. El seu pla és limitar temporalment el preu del gas a un valor màxim de 275 euros per MWh si aquest es registra durant 15 dies seguits. Aquest nivell només s’ha assolit aquest estiu quan es va arribar a uns registres històrics i no durant 15 dies continuats, per tant, ni en aquell moment de preus màxims s’hagués aplicat el topall. La mesura, que difícilment algun dia es posaria en pràctica, ha suscitat el rebuig de la majoria de països europeus que fins i tot l’han qualificada de “presa de pèl”. És més, amb un preu actual elevat que se situa al voltant dels 120 euros per MWh, podria fins i tot induir a un increment artificial dels preus que s’acosti al topall aquest hivern. 

Notícies relacionades

Brussel·les ultima el mecanisme per posar un límit al preu majorista del gas

Sánchez anuncia 800 milions extres per al sector agroalimentari

Davant la proposta decebedora de Brussel·les cal buscar altres solucions com la que proposa l’economista nord-americà i premi Nobel d’Economia, Joseph E. Stiglitz. Els economistes són grans defensors de la fixació del preu de l’electricitat segons el cost marginal, perquè crea incentius a invertir en les tecnologies més netes i perquè les seves conseqüències distributives solen ser petites en temps normals. Aquest sistema fixa el preu de l’electricitat segons la última font de producció que permet cobrir el 100% de la demanda d’energia, que actualment són els cicles combinats de gas. Al disparar-se el preu del gas, el cost marginal ha augmentat molt per sobre del cost mitjà (recordem que el cost de generació de les fonts de l’energia eòlica o solar és pràcticament zero) i això ha encarit el preu final de l’electricitat. Stiglitz proposa un sistema més simple, que alguns països ja l’estan estudiant o aplicant amb un model similar, com Alemanya, i que conserva la major part dels incentius a la fixació de preus segons el cost marginal, però sense els efectes distributius. Segons aquest proposta, es permetria a les llars i empreses comprar el 90% del consum de l’any passat als preus de l’any passat, i entre el 91% i el 100% a un preu molt més elevat, un 150% més per exemple. Per tant, s’introdueixen incentius a l’estalvi real d’energia a la vegada que es contenen els preus. Comencen a haver economistes que defensen que allà on hi ha errades de mercat (augment dels ingressos extraordinaris de companyies energètiques a costa de famílies i empreses) cal que intervingui l’estat amb mesures correctores. El mercat de l’electricitat tal com funciona actualment és adequat en temps normals, però no en temps excepcionals de guerra. 

El segon objectiu prioritari de les mesures contra la inflació hauria de ser contenir l’encariment dels preus dels aliments. La Política Agrària Comuna (PAC) pot canviar el sistema d’incentius per augmentar la producció a Europa i per compensar el fort increment d’alguns costos de producció (fertilitzants, adobs, energia...) que estan patint els agricultors. També cal evitar que es puguin produir posicions dominants o manca de competència en alguns mercats. Promoure el consum d’aliments de proximitat, l’economia circular o revalortizar el treball al camp promovent la innovació i l’atracció de talent, són mesures que permetrien sortejar la problemàtica a curt termini sense deixar de mirar al llarg termini. El PERTE agroalimentari que obrirà convocatòria les properes setmanes per 400 milions d’euros, hauria d’anar en aquesta direcció.