La dignitat d’una mestra davant Vox

Aquesta petita faula dramàticament real explica millor que res el moment en què ens trobem. En primer lloc, exemplifica l’espai que ha guanyat la ultradreta, que és capaç de tergiversar la realitat (ni que sigui al preu de destrossar una persona) amb la finalitat de guanyar la patètica carrera del patriotisme, a la qual fins i tot Arrimadas arriba tard i malament. En segon lloc, s’evidencia com es fabrica un relat en el qual el dimoni del català i en conseqüència del procés aparegui per algun lloc: si hagués sigut una mestra d’anglès i no de català, i per descomptat si tot això hagués succeït a Càceres i no a Palma (lloc encara sospitós de poder ser abduït pel pancatalanisme), l’incident mai hauria sigut elevat a categoria pel sistema mediàtic central. En tercer lloc, el cas parla també no només del fanatisme d’alguns pares sinó sobretot del seu penós afany de protecció acrítica dels fills. En lloc d’acceptar que els nois van infringir les normes de l’escola, prefereixen agafar-se a l’escabrosa teoria de la conspiració ultra, abans que acceptar que van ser expulsats correctament. És probable que l’escola on va passar, privada, propietat de l’Església i d’ambient inevitablement conservador, faciliti un perillós empoderament dels progenitors. Perquè el cert és que n’hi ha hagut prou amb una elemental manipulació, convertint una lamentable insurrecció juvenil en una inventada opressió política, amb la seva corresponent i diabòlica difusió per les xarxes, per muntar una falsa i patètica campanya. Pot ser que uns pares hagin trobat l’excusa per tapar l’atroç comportament dels seus fills, que Vox hagi guanyat en rellevància a Mallorca i que Arrimadas hagi trobat una cortina de fum per tapar la seva pròpia decadència i la del seu partit. Però el cert és que l’únic que han aconseguit és assetjar una honesta, valenta i anònima mestra, que l’únic que volia és preservar el bé col·lectiu i fer bé la seva feina. A ella, i a la dignitat que representa, va dedicat aquest article.