Sembla una tonteria | Article de Juan Tallón Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Els idiotes
Ara una idiotesa és el resultat d’un càlcul que t’omple d’orgull. En organitzacions com Vox és l’equivalent al vell marxandatge, una genialitat, pols màgiques
La idiotesa ha adquirit un prestigi inesperat, no exempt de patetisme. Ha passat de ser vergonyosa i tètrica a útil, gairebé alegre. Gairebé no queden idioteses a l’atzar, espontànies, imputables a una relliscada, d’aquelles que dius i a l’instant et poses la mà a la boca, retraient-te: «Però què he dit. Em vull morir». Ara una idiotesa és el resultat d’un càlcul que t’omple d’orgull. En organitzacions com Vox, i per als seus acòlits, és l’equivalent al vell marxandatge, una genialitat, pols màgiques. Cada vegada que veiem algú incórrer en una orgullosa tonteria i pensem legítimament:«¿Però aquest tio és normal?», resulta que està aconseguint un petit èxit. Durant tot el dia, i potser durant un parell de jornades, aconsegueix que no es parli de cap altra cosa. Una bona idiotesa és or per a ells. Dit això, la idiotesa té un segon avantatge: serveix per identificar un idiota.
Però quan dius moltes idioteses, de tal manera que ja no dius altra cosa, la idiotesa comença a sentir-se sola, buida, trista. Així que comença una recerca desesperada de companyia. I troba l’insult. Per insultar se n’ha de saber. Això s’adverteix molt bé amb els de Vox. Per començar, només cal valer per a això. És més fàcil que raonar. A més, si ets de Vox, no saps raonar; recordem que vens de la idiotesa.
Insultar és una tasca que requereix tot el dia. Quan t’hi acostumes, ja no vols fer cap altra cosa. De vegades cal posar el despertador per començar la tasca a punta de dia, i així insultar abans que ningú, i més alt i més ordinàriament. No es pot perdre temps. És la vida atropellada. Tens tantes injúries al cap, i tantes idioteses i mentides acumulades les unes sobre les altres, que t’aixeques aviat per donar-los sortida, molt estressat ja. No et guardes res. Insultes a l’aire. I, tot i així, no insultes tot el que t’agradaria.
Entretots
Moltes nits, quan a la fi s’acaba la jornada, és normal que et sentis afortunat i creguis que has nascut per a això. Et fan pena aquells que per tirar endavant han de recórrer a la decència, a la intel·ligència, al sentit comú –¡el sentit comú és una estafa!– o a la genialitat, si estan veritablement desesperats. «Quins idiotes», penses. Perquè, evidentment, un idiota de veritat sempre creurà que els idiotes són els llestos.
Insultar és una obra que mai està feta. Insultes i insultes i no deixes d’insultar, i sempre resta tota per fer. Si no insultessis, et moriries de no insultar, perquè et rebentarien els greuges per dins i t’enverinarien. Ultratges per salut, perquè estimes l’odi i perquè els que no pensen com tu són uns covards, o uns subnormals d’esquerra. ¿Problema de l’insult? Arribat un límit, comença a sentir-se sol, buit, trist. I comença a cercar companyia i troba la violència. Perquè, en vista que molta gent, malgrat que la denigres, continua tal qual, aferrada a l’educació i la convivència, només et queda una sortida: pegar-li unes hòsties amb homenia.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
