La tele del Pablo

Ell ho anomena ‘crowfunding’, que és l’anglicisme imposat que sovint s’utilitza per donar una volta en el lèxic al que es coneix com una col·lecta de tota la vida, o dit d’una altra manera, passar la gorra, el raspall, el plat, demanar almoina. Pablo Iglesias està passant la gorra per muntar una tele i «transformar el poder mediàtic», competir amb la dreta mediàtica i «defensar els de baix», per a la qual cosa s’alia amb l’empresari Jaume Roures, que ja li sustenta un pòdcast i no pot ser més dels de dalt, soci de Mediapro, ‘la casta’ de sempre segons la terminologia fundacional de Podem. L’anomenarà Canal Red, en un joc de paraules –es dedueix– que combina la xarxa de comunicació a través de la qual emetrà i la paraula en anglès ‘red’, ‘rojo’ en castellà. El propòsit era cobrir inicialment una primera fase d’aportacions de 100.000 euros i després una segona fins a 325.000. L’endemà de llançar la campanya, els cofinançadors havien aportat 195.000 euros. La idea és muntar un canal nou perquè altres mitjans manipulen la informació, tot i que no sembla que entre les pretensions del politòleg figuri un producte televisiu a l’altura de la BBC. Algunes manipulacions, es veu, són millors que d’altres.

Notícies relacionades

¿Què ofereix Salvador Illa?

A reflexionar... si podem

Ningú pot posar en dubte que Pablo Iglesias és un tipus amb talent per a la telegènia. Va construir la seva projecció pública a partir de reiterades aparicions a La Sexta a cavall d’aquella revolució històrica que va ser el 15-M, a l’onada del qual va surfejar el seu partit conscient que omplia un buit electoral. L’esquerra li deu èxits, sens dubte, però com els hi ha ocorregut a altres líders espanyols pagats de si mateixos (González, Aznar), no només és dels que no saben apartar-se, sinó que ha sigut incapaç de comprendre que ni ell ni el seu ego cabien ja als platós que el van crear i que es van atrevir a qüestionar-lo després d’abandonar la primera línia. A mesura que creixia la desmesura amb què enyorava l’afecció al ‘total control’, els altaveus en què recalava li anaven semblant més petits en comparació amb el seu amor propi. Primer una tertúlia radiofònica, després un pòdcast, ara una tele, llocs aquests dos últims on es desentén de la possibilitat de rèplica i en els quals l’única veritat és la seva. Del ‘sí que es pot’ a Vistalegre, d’allà a Podem i després, simplement, a ell mateix, perquè en aquesta estratègia es van quedar pel camí Iñigo Errejón, Carolina Bescansa, Luis Alegre, Ramón Espinar, Mónica García (avui a Més Madrid), fins i tot Yolanda Díaz, últim caprici de les seves morrades verbals. Enrere es van quedar tots aquells que van discrepar, quan en el debat i la discrepància hi havia els principis de la formació o dels seus coalitzats.

Iglesias ha escollit el camí de qüestionar de manera furibunda tot aquell que gosi criticar-lo, a ell o a les tesis que defensa dins de Podem, sigui dreta mediàtica o esquerra mediàtica, de manera que l’única veritat possible sigui la del Iglesias youtuber, la de l’ego cada vegada més gran i el canal més petit, un ‘1984’ dissenyat per ell, un cicle polític crepuscular que va néixer a Vistalegre i en l’intermedi s’anticipa el final d’aquella altra novel·la d’Orwell, en què juguen a cartes el Pablo de fa anys i l’Iglesias d’ara, i mirem a Pablo i després a Iglesias, i després a Iglesias i de nou a Pablo, de manera que ja no és possible saber qui és un i qui l’altre.