Article de Josep Maria Fonalleras Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Estrelles i germans
La tercera estrella Michelin per als Hermanos Torres té l’aire d’un relat que combina les arrels de la infància amb el disseny d’un pla que va més enllà de l’atzar i de les infinites combinacions de la vida
Explica Javier Torres que Santi Santamaria li va dir que l’important, per a un cuiner, era «captar l’ànima del plat», no reproduir una recepta. Ho va expressar així després de compartir taula a diversos restaurants que servien d’exemple i referència al llavors jove cuiner. «Només conec algú que pensi igual, Joan Roca». Recupero aquelles paraules ara que tots dos han aconseguit, amb el seu local del carrer Taquígraf Serra (Cocina Hermanos Torres), la tercera estrella Michelin, un somni cobejat durant molts anys que va començar de la manera més humil, als fogons de la seva àvia Catalina, al Carmel. Del pastís de truita de l’àvia a la delicada pasta amb garotes i aires marins han passat molts anys, moltes experiències, expectatives, fracassos i triomfs. Tot té l’aire d’un relat que combina les arrels infrangibles de la infància amb el disseny d’un pla que va molt més enllà de l’atzar i de les infinites combinacions de la vida. Els Hermanos Torres, com diu la Guia Michelin, convoquen una «experiència gastronòmica que viatja des de la coherència pels millors productes i supera les expectatives del comensal per convertir-se en un gran espectacle». I ho fan, ho han fet, des de la memòria sentimental del gust fins a l’excel·lència de l’alta cuina, a través dels coneixements adquirits al Reno, a l’Hôtel de Ville o al Racó de Can Fabes, amb gent com Rochat (i sobre tot Girardet, el seu continuador), Violer, Ducasse, Lladonosa o el mateix Santamaria, amb la idea pristina de confeccionar una cuina pròpia, impregnada de tot el que van mamar de nens i de tot el que després van aprendre, cada un pel seu compte, en la llarga peregrinació cap a la consolidació.
Entretots
Els conec des de fa anys i és emocionant comprovar com han mantingut sempre una màxima que formulava el Javier, referida a la seva família: «El bo es vivia com a una cosa extraordinàriament bona; i el que era dolent, mai semblava tan dolent». Aquest esperit inunda encara la filosofia del seu restaurant. Amb el rigor après i amb l’eufòria de qui, malgrat tots els maldecaps i les frustracions, sap que té una empresa entre mans. No tant la de triomfar, sinó la de fer-ho junts a partir d’uns principis robustos, infrangibles.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.