Article de Joan Roca Sagarra Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Contra el pessimisme èpic
És fàcil i còmode deixar-se portar pels diferents indicadors i vaticinar greus conseqüències; intentar buscar solucions o treballar en una anàlisi que permeti solucions realistes sempre resulta més complex i costós
Les dades macroeconòmiques no deixen marge a l’optimisme. I, en canvi, quan hom pregunta al nostre entorn més immediat, les realitats que es conjuguen no resulten tan extremadament negatives com aquelles que llegim. Com deia Felipe González, l’opinió pública no es correspon amb l’opinió publicada, i aquest cop no ens referim en termes polítics sinó en termes econòmics. Són molts els que pateixen situacions complexes i dificultats econòmiques, però el context que un percep és la d’una empenta empresarial i econòmica més alta que la que cabria esperar davant la lectura dels indicadors macroeconòmics.
Enumerava recentment Niall Ferguson, reconegut historiador i professor a la Stanford University, les diferents realitats que conformen un context poc esperançador:: «La guerra d’Ucraïna desestabilitza l’oferta i la demanda mundial. El creixement de la productivitat de les economies desenvolupades ha sigut molt lent els últims anys. Les tendències demogràfiques són dolentes (envelliment de les poblacions d’Occident, mentre que el 2035 es preveu que a la Xina hi hagi un jubilat per cada persona activa), la política fiscal ha sigut molt activa els últims anys, cosa que ha portat a ràtios d’endeutament sobre el PIB a nivells molt elevats. Els mercats financers són molt més grans que les dècades anteriors i no sabem on poden sorgir les debilitats. L’estabilitat política deixa molt a desitjar i les opcions populistes estan a l’alça». En definitiva, ens enfrontem a situacions gens favorables en massa fronts, i aquest conjunt de realitats no conviden precisament a l’optimisme..
Però d’aquí no podem passar a deixar-nos endur per un torrent de pessimisme que tot ho arrasa al seu pas. Efectivament, davant aquest context, de pronòstic certament incert i amb senyals més aviat adverses que positives, “el pessimisme està a nivells èpics”.
És fàcil i còmode deixar-se endur pels diferents indicadors de l’actual context i vaticinar greus conseqüències; intentar buscar solucions o treballar en una anàlisi que permeti solucions realistes, a nivells microeconòmiques, sempre resulta més complex i costós. I quan la incertesa és l’única realitat certa a la que segur ens haurem d’afrontar, el risc més important a evitar és el d’oferir respostes equivocades a la situació.
No és aquest un risc menor: una anàlisi exagerada o equivocada d’alguns indicadors que pugui dur a un cul de sac, a un carrer sense sortida que no deixi entreveure cap solució constructiva, pot certament amplificar enormement les conseqüències negatives de la situació. Els missatges simples i les solucions fàcils porten a discursos taxatius i èpics, que avui necessàriament parteixen d’escenaris excessivament pessimistes.
I davant d’aquest risc, la moderació en l’anàlisi i les solucions concretes a partir del sentit comú, seran sempre benvingudes. I davant un inici d’article de visió macroeconòmica i política, deixin que acabi amb un exemple particular, lloable i dins la línia de la 'sobriété' que hem de practicar en les diferents institucions (públiques i privades).
Essent un dels àmbits crítics en l’àmbit macroeconòmic l’encariment de l’energia i si, com posa de manifest el professor James Thornton (President de “ClientEarth”), “l’Acord de París obliga a tots els països a presentar els seus propis plans de reducció d’emissions, per aconseguir les emissions netes zero al 2050”, no hi ha dubte que l’estalvi energètic i de llum ha de ser un dels objectius que cal plantejar-se a nivell estatal.
Entretots
Doncs bé, una dada concreta que permet pensar en una solució precisa, fàcil i plena de sentit comú, que en cap cas contradirà ni suposarà una mesura errònia davant el macrocontext que se’ns dibuixa en els propers mesos: en les tres jornades últimes de la Lliga de Futbol Professional a Espanya, dels 30 partits jugats, 22 s’han jugat al vespre (a partir de les 18.30h) de manera que ha calgut disputar-los amb llum artificial. En les mateixes tres jornades últimes a la Premier League anglesa, dels 30 partits jugats, 8 s’han jugat a partir de les 17 hores amb llum artificial. Hi ha mesures que tenen un cost molt reduït i poden promoure hàbits de consum i estalvi, que difícilment suposaran un error davant aquest “pessimisme èpic”. Una dada més, la darrera jornada a Espanya, davant la proximitat del Mundial i la necessitat que els jugadors poguessin concentrar-se amb les respectives seleccions, es va jugar entre setmana i tots els partits es van haver de jugar a partir de les 19 hores, amb la consegüent necessitat de llum artificial; a Anglaterra es van jugar durant el cap de setmana, només tres es van jugar per la tarda-vespre....i tots els jugadors van arribar puntuals a la convocatòria de les seves seleccions.
Qüestió de prioritats i solucions concretes que ajudin en el context incert, sense provocar respostes equivocades que provoquin l’increment de l’èpica del pessimisme.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
