Aigua corrent

La dona funàmbula

Aquesta setmana, l’escriptora Emma Riverola es posa a la pell d’una dona que... No, un moment. ¿Ho hauria de fer? ¿Està preparada? ¿Segur?

3
Es llegeix en minuts
La dona funàmbula

Per enèsima vegada ha dit que no. Ja no posa excuses. Simplement, un «no, gràcies, aquest dia em resulta impossible». Durant unes hores, dubta. «Supera-ho ja», es diu. Però, després d’un sopar ennuegat i una nit sense dormir, assumeix que el seu equilibri mental requeria una nova negativa. I, sí, ha arribat l’alleujament, tot i que també aquell aquest rastre amarg, vell conegut. Però la vida és així, millor conèixer els mateixos límits. «¿Per a què patir?», es diu. Es consola.  

«Com una funàmbula», pensa. Pas a pas, la xarxa sota els peus i la plataforma de salvació a escassos metres. I, de sobte, la xarxa desapareix. S’esquinça, vola, es desintegra. A baix, només l’abisme. «Continua caminant», es diu. Però ja res és igual. El cos es tensa, la suor li cobreix els palmells de les mans, tem que el contrapès, la vara de fusta, rellisqui. Els passos es tornen tremolosos, la mirada perd la concentració i el buit vol engolir-la. Ja no recorda com es camina. ¿En quin moment se li va ocórrer pensar que podria? 

Com un núvol de sutge. Tot ho cobreix. S’enganxa a la pell, es cola en la respiració, irrita els ulls. Inevitablement, el que fa un segon estava ple de llum es torna opac, sense brillantor. Impossible veure més enllà d’un pam dels nassos, impossible pensar. El cervell, també tacat. Calla, que ningú sàpiga que la pols s’ha colat entre els plecs. Ves-te’n, que ningú descobreixi aquest rostre cobert de cendra. ¿Per què s’ha colat on no havia de fer-ho? 

Com un malson. Camina pel carrer i, de sobte, descobreix que va despullada. S’equivoca d’aula, no ha preparat aquest examen. A l’escenari, se li oblida el paper. Els convidats a punt d’arribar, el guisat és immenjable, ¿per què s’ha embolicat? El viatger que s’equivoca de vagó, ¿què dirà el revisor? La ballarina que perd el pas. La jutge jutjada pel tribunal. La conductora que desconeix els senyals. L’escriptora que perd les lletres. La conferenciant que no té res a dir. ¡Frau! 

Ha tornat a dir que no.  

Durant les hores de dubte, ha pensat com podria enfocar el tema. No des d’un punt personal, això, no. Tampoc fa falta; n’hi ha tantes que han donat testimoni. D’homes, també, cert, però prefereix llegir-les a elles. Les sent més a prop. Tot i que, no, és clar, no s’hauria de comparar. És absurd. Elles són allà, a dalt de tot: «Ens fem petites», Michelle Obama. «Descobriran que només soc una mentida total», Charlize Theron. «Encara sento que estic començant de zero», Viola Davis. «Quan rebo reconeixement, m’incomoda terriblement. Tendeixo a tancar-me en mi mateixa», Emma Watson. 

És una ombra que no deixa d’alimentar-se d’altres ombres. «Això no està bé», diu el pare. Mai ho està. ¡Compte!, la mare. Eterna minoria d’edat. Dos tons més alts perquè s’escolti la seva veu. ¿Per què cada moviment és una batalla? Per expressar la seva opinió, per ser reconeguda, per exercir la seva forma de lideratge... ¿Què es premia? ¿Per què es fomenten el conflicte, els crits, les discussions? Mil coses al cap i un combat entre el terreny personal i el professional. Sempre es perd alguna cosa. Potser a si mateixa. Èxit, ¿qui decideix què és i com ha de viure’s? ¿Què és encaixar? L’individu que s’aixeca humiliant-te, el que s’envalenteix amb els teus dubtes, el condescendent, el perdonavides... ¡I quin cansament! De vegades, només queda el silenci com a refugi. També un mur de les lamentacions.  

Notícies relacionades

Un mur. Es pregunta com seria si aconseguís fer-lo caure. És absurd, no cal pegar-hi més voltes. Però, inevitablement, la interrogació es converteix en somni, en desig. Caminar sentint la xarxa a un metre de distància, sabent que n’hi ha prou de col·locar un peu rere l’altre, sense titubejos. Tot i que, ben pensat, ¿per què ha de caminar fent equilibris sobre un cable? ¡Avall la xarxa! ¡Avall el funambulisme! I tornar a córrer com quan no tenia por. Ja gairebé no ho recorda. Gairebé. «Algun dia», es diu. Encara hi és a temps. Potser la pròxima... 

Però aquesta vegada ha dit que no. Si és que ella no és ningú per parlar de la síndrome de la impostora. Millor que en parlin els experts.