La ressonància de Junts

L’anunci solemne de la ruptura de Junts amb el PSOE ha sigut rebut amb una certa indiferència. Ja fa molt que els de Puigdemont van per lliure al Congrés. Les seves recriminacions al PSOE tampoc han sorprès ningú; és difícil que els socialistes puguin complir allò que no depèn exclusivament d’ells. Com sempre, després de la retòrica patriòtica, la lògica partidista.

Junts aguanta la respiració davant l’avenç d’Aliança Catalana. En l’escenificació de la ruptura amb el PSOE busca una mica d’aire (i retenir votants i alcaldes), però el moviment és un sí, però no. Res de nou en la trajectòria de Puigdemont. El 2017, va voler convocar eleccions, però es va fer enrere incapaç de resistir les pressions a favor de la DUI. Va tirar endavant la declaració d’independència, però no es va publicar en cap òrgan oficial. Va animar a resistir, i va aparèixer a Brussel·les. Va anunciar l’assistència a la investidura d’Illa, i va protagonitzar una gimcana vergonyosa.

Atrapat en la impotència de Waterloo, Junts es desdibuixa. Mentre la vella ànima convergent sospira per tornar a ser el partit de les empreses, els botiguers i els seus millors clients, el verb irredempt de Puigdemont l’enfonsa a la trinxera. Creuen que Aliança Catalana és la seva amenaça, però no deixa de ser la seva ressonància.

En El arte de la resonancia (Alba Editorial, 2025), la directora de teatre i òpera Anne Bogart aprofundeix en l’impacte que pot tenir una obra quan desperta una vibració en el públic que va més enllà de la raó. Llavors, el missatge s’harmonitza amb el jo més profund de l’espectador i fins i tot el batec del públic arriba a compassar-se. Les reflexions de Bogart s’estenen fora de l’escena. Recorda com el ressò de George Floyd –"No puc respirar"– va repercutir en les entranyes de tanta gent i va donar peu a l’esclat d’empatia i indignació del Black Lives Matter. La majoria de les persones volen ser vistes i sentides, apunta, però l’estratègia política dominant s’entossudeix a invalidar el relat de l’altre i trencar el diàleg.

Notícies relacionades

La productivitat, clau de futur

La fiscalia dependent

En una mena de vibració múltiple carregada de velles reivindicacions i noves utopies, el procés va aconseguir ressonar en amplis sectors de la població catalana. Però quan es va despullar la tramoia de l’engany, la connexió es va trencar. Junts va triar mantenir viva la sintonia de la frustració, i ho va fer a través de la confrontació i el menyspreu a la resta de formacions. Però sempre hi ha qui pot ofendre millor i sense complexos. Avui, el missatge de l’odi d’Aliança Catalana ressona amb força a l’interior de molts.

Mentrestant, els sí, però no de Puigdemont han desconnectat bona part del seu públic. És difícil sentir-se vist i sentit, en paraules de Bogart, quan només s’assisteix a un desconcertant joc partidista.