Article d’Emma Riverola Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Feijóo i els fantasmes
No és només l’esquerra la que assenyala l’herència franquista del PP, és aquest propi partit el que no sap desvincular-se d’un passat que hauria de donar per caduc
Els morts no parlen, però els vius senten el seu eco. Els morts ja no es mouen, però els vius s’enreden en els seus passos. I es perden, una vegada rere l’altra, en els seus comptes pendents. Les restes de Queipo de Llano ja no descansen a la Basílica de la Macarena de Sevilla. Ja no més honors a l’home que va executar i va pronunciar les pitjors atrocitats. Van preguntar al líder del PP, Feijóo, sobre l’exhumació de Queipo de Llano: «La política ha de deixar els morts en pau». I les cunetes van exhalar, de nou, el tret de la infàmia i el crit que clama justícia. Així continuem, incapaços de pactar sobre el nostre passat. Reproduint el mateix gest de vencedor i derrotat. En les paraules de Feijóo s’hi llegeix més covardia que creença. Por de mostrar feblesa, una actitud mel·líflua, de quedar com un covard... quina trista contradicció.
La majoria dels cossos de les cunetes ja s’han perdut per sempre, però la seva veu no desapareix, tossuda. Són el símbol d’un procés de reparació que mai es va fer. Es va pactar per tirar endavant, i s’hi va tirar. Però, quan arran de l’exhumació de Queipo de Llano, Vox acusa el Govern de «profanar sepultures i pertorbar el descans dels morts» i Feijóo desapareix, es torna a la lògica malalta d’una guerra fratricida, a la imposició del vencedor. ¿Seria admissible la tomba d’un genocida nazi en un temple de l’Alemanya democràtica?
Entretots
No és només l’esquerra la que assenyala l’herència franquista del PP, és aquest propi partit el que no sap desvincular-se d’un passat que hauria de donar per caduc. En un bàndol i l’altre de la guerra hi va haver abusos, arbitrarietats, iniquitats... ¿No és això una guerra? Tot dolor és digne de respectar-se. Però, abans que res, hi ha la realitat d’un cop d’Estat que va provocar una guerra sagnant, prolongada intencionadament pels colpistes per assolar qualsevol possibilitat de resurrecció de l’enemic, i 40 anys d’una dictadura que va silenciar, va humiliar i va voler aniquilar els vençuts.
Si aquest «deixar els morts en pau» significa prolongar els honors per als criminals de guerra i perdurar en el menyspreu els vençuts, no és la lògica de la pau la que s’imposa, sinó la de la barbàrie. A l’Espanya franquista, el sadisme es va exercir per part d’uns quants, però una majoria de servils o beneficiaris van mantenir greixada la maquinària. Feijóo té poder i llibertat –¿i voluntat?– per trencar amb els fantasmes del franquisme. Doblegar-se davant d’ells només fa més vulnerable aquest populisme que marca el pas amb el feixisme.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
