Habitatge
La llar i la traïció

Vistas de viviendas del barrio de Bellvitge y el Gornal de LHospitalet desde la cúpula del hotel Hyatt Regency. /
Els veiem al carrer. Inevitablement, els veiem. Tot i que un ressort ens impulsa a desenfocar-los. Com si fossin pobladors d’un altre món. Éssers aliens, mai veïns. Però, en realitat, ¿quants esglaons ens separen d’aquesta persona que dorm en un portal? "Molts" és la resposta ràpida, quasi automàtica. ¿Segur? N’hi ha prou amb repassar els dilemes de la vida per començar a desarmar les certeses. La xarxa familiar podria haver-se esfilagarsat i els recursos podrien haver anat disminuint fins a resultar insuficients per al lloguer d’una simple –i prohibitiva– habitació.
Segons l’Enquesta de Persones sense Llar de l’INE del 2022, hi ha 28.552 persones a Espanya sense llar. Algunes organitzacions arriben a elevar la xifra fins a 40.000 persones. L’estudi apunta que al voltant de 3,7 milions viuen sense contracte o sota l’amenaça d’un desallotjament. I 4,8 milions de persones més habiten, directament, en una llar inadequada.
El problema no afecta només les nostres fronteres. En l’última dècada, l’augment del sensellarisme està desbordant les institucions europees. El Regne Unit encapçala l’estadística, amb 43 persones sense llar per cada 10.000 residents. A Alemanya i França s’ha més que duplicat la xifra. Els estudis assenyalen la falta d’habitatge assequible com el factor crític, així com les prestacions inadequades i la congelació d’ajudes a la vivenda. Al carrer, el deteriorament individual i col·lectiu no triga a manifestar-se. Només Finlàndia ha reduït dràsticament el fenomen atorgant vivendes permanents que han facilitat la inclusió.
Notícies relacionadesAls EUA, el nombre de persones sense llar ha arribat a un nivell rècord a causa d’una combinació letal de lloguers desorbitats, salaris baixos i precarietat laboral. Els treballadors sense llar ja no són una excepció, tot i que s’invisibilitza la seva situació. Són els que dormen al cotxe, en algun alberg o que van de sofà en sofà en vivendes d’amics o familiars. Com apunta el periodista i antropòleg Brian Goldstone: "Quan el treball ja no dona estabilitat, quan els salaris són massa baixos i els lloguers massa alts, quan milions de persones estan a només una factura mèdica, un sou perdut o un augment de lloguer de perdre les seves llars, ¿qui, exactament, està fora de perill?". Donald Trump ha aportat la seva peculiar solució a la problemàtica a Washington: "Les persones sense llar se n’han d’anar immediatament" per deixar la ciutat "més segura i bonica que mai". La criminalització de la pobresa està adquirint una aparença distòpica.
El problema de la vivenda és un abisme sense fons. És un obstacle en la vida dels joves, és l’espasa de Dàmocles de molts i pot conduir fins a l’infern. Cada esglaó forma part d’un problema tan enorme que costa entendre la falta d’acord polític i social per abordar-lo en la seva plenitud. Sap greu la inacció d’uns, també l’excessiu recel d’altres a protegir mesures que la pràctica ha convertit en inútils. Es necessiten vivendes assequibles, i se’n necessiten tantes que cada trava és una traïció a la majoria.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.