L’espiral de la llibreta | Article d’Olga Merino Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
La recepta de l’arròs a la cassola
M’hauria agradat conèixer l’escriptor Miquel Pairolí, veure caure la tarda sobre els camps, sota el seu roure
L’escriptor i periodista Miquel Pairolí. /
Diumenge és (o era) un dia d’arrossos a les cases, així, en plural, perquè cada família atresora una fórmula magistral. Més enllà del debat ceba sí / ceba no, tres ingredients resulten innegables: el gra, per descomptat; un caldo substanciós; i el sofregit d’all i tomàquet ben lligat, fins que sembli confitura. Després, cadascú maneja al seu aire temps, coccions i tota mena de trossos, ja siguin terrestres o marítims. A cada casa també es couen les faves de manera diferent.
Entretots
En una ocasió, l’escriptor, periodista i immens dietarista Miquel Pairolí (Quart, Girona, 1955–2011) —un descobriment recent per a mi, culpablement tardà—, va fer servir la recepta de l’arròs a la cassola com a símil per parlar de columnisme, que va exercir durant 11 anys al diari ‘El Punt’. Això ve a tomb perquè avui es compleixen dos mesos exactes des que em vaig embarcar en el falutx de l’article (gairebé) diari, i una va tapant vies d’aigua, ajustant femelles, enquitranant impossibilitats. Afinant el to. Aprenent. Perquè, ¿com diantre s’escriu una columna decent? Surten com els pebrots de Padró, ‘uns pican e outros non’.
‘FLORS I VIOLES’
Pairolí es va dignar a compartir el seu mètode, que comprèn quatre puntals imprescindibles: observació, memòria (el passat explica el present), certa voluntat d’estil (hi pot haver estil en la senzillesa d’un subjecte/verb/ predicat ben encadellats) i, per sobre de tot, esperit crític. Sense, diu el mestre, «el periodisme tendeix a les flors i violes».
Notícies relacionadesEl problema és que m’encanten les «flors i violes», l’orenga de la muntanya, les històries de vampirs i mansions maleïdes, els finals oberts, el que es diu al carrer, la meva vella estilogràfica, els amics, el bacallà al pil-pil, les foteses i les aquarel·les. Tanmateix, a les pàgines d’un diari no pots estar a la lluna; no cada dia. Resulta molt temptador quedar-se a l’alcova, però de tant en tant cal baixar al fang.
L’article que hem estat comentant va ser l’últim que va escriure Pairolí abans que el càncer se l’emportés als 55 anys. El va titular ‘Teló’, perquè tant el cortinatge de vellut vermell com la farsa acaben caient pel seu propi pes. Va tenir l’elegància d’acomiadar-se dels seus lectors fent balanç de l’ofici sense escarafalls ni sentimentalismes, amb honestedat austera. Crec que m’hauria agradat conèixer-lo. Asseure’m una sola tarda amb ell sota el seu roure, al costat de la seva gossa husky —un ull blau, l’altre marró, com David Bowie–, sense ni tan sols parlar, veient caure la tarda sobre els camps. El seu dietari ‘Octubre’ (Editorial Gavarres) és una joia, un dels millors llibres que he llegit últimament.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
