@Sempr3

L’esperava una graderia que va treure de ben endins, cap al minut tres especialment (sempr3), l’aplaudiment que es mereix la seva llarga història. La mateixa afició que va deixar de veure’l en partits recents, animat potser pel fet que el mateix club (l’entrenador ho va admetre) l’anés degradant abans que ell mateix renunciés a les medalles. 

Quan ho va fer, fa tres dies, quan va enllustrar l’escut però va tancar el seu compte sentimental amb el camp de joc, els que el feien relliscar de les alineacions, es van precipitar en elogis que porten llimona i pebre i almívar, amb dosis semblants. La unanimitat de la nit vol esborrar el passat recent, quan Piqué es mereixia el sobrenom del famós central alemany, denominació que va corejar l’estadi com si no aquells crits com punys no haguessin existit. 

Però m’imagino que aquest escut que acariciava el nen tenia cicatrius fins i tot sagnants dels minuts en què, sent al camp, va ser el blanc del ganivet de gel que es treu quan algú ja decreta que no ets útil sinó part de la banqueta. 

Devia ser com els nens que va portar al camp. Un nen feliç amb preguntes. Així va ser també en l’adolescència barcelonista i, per descomptat, quan ja en l’alegria de l’amistat s’ajuntava amb amics per sentir bravates de cada dia, acudits que ell també deia, preguntes que volien saber-ne més de la vida dels altres. 

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Es diria que llavors, el somriure amb què inquireix, amb què al camp saluda també els contraris, es va entrenar en aquells temps. Un jugador extraordinari, una persona franca, espiritual, molt menys donada al vici de guanyar (diners) que al de guanyar títols, als que va contribuir d’allò més. Amb la selecció espanyola també, i caldria fer memòria dels cants de rebuig que va patir als nostres estadis cada cop que es va posar, els anys posteriors al 2017, la samarreta de ‘la Roja’. D’aquests temps ve el meu gran afecte per Piqué i per Guardiola, precisament, perquè a un li van atribuir una militància que no demostrava i a l’altre li negaven el dret, en un país democràtic, a voler per a la seva terra el destí que li donés la gana. 

En aquestes reunions amb les noies i els nois, alguns més grans que ell, de vegades ell el més gran, preguntava per saber, es preparava per a un món que aviat aniria de debò, com la vida i com diu el vers de Jaime Gil de Biedma. Aquesta sequedat que finalment va mastegar el Camp Nou per disminuir el seu grau d’influència en el Barça d’avui (i d’ahir, no ho oblidem) ara és un aliment que han de pair els que van deixar que ell fos, tot sol, en solitari, qui fes la volta al camp per convertir el seu comiat en una manera d’amor al Barça. Sempre, sempr3, el portarem al cor.