APUNT
Cultura de la transició
Cada vegada que el Barça pateix una debacle, com l’última eliminació de la Champions, una veu interior em tranquil·litza dient que estem en una temporada de transició. En realitat, com els passa a molts culers, aquesta veu interior és dual i està en debat constant. Diguem que a una part només li importa l’èxit del present, com si veiés el futbol amb una lupa, i l’altra busseja en la memòria per trobar arguments, com a través d’una ullera de llarga vista. La idea de la transició, doncs, és l’únic acord possible: si la meva veu interior mira cap al futur amb impaciència, també creu en la necessitat de reconnectar amb un passat feliç.
La pregunta, llavors, és quan acabarà per fi aquesta transició. Fa un any, quan Xavi va agafar l’equip i no va aconseguir classificar-lo per a la següent ronda, ja vam apel·lar al canvi transitori, tot i que de fet sembla que sigui etern, amb tantes pròrrogues que ja he perdut el compte. Es va obrir una transició quan van marxar Xavi i Iniesta en aquell mig del camp màgic, i sens dubte es va ampliar el dia que el Barça no va renovar el contracte a Leo Messi.
Quan els resultats els deixaven despullats
Notícies relacionadesSi anem més enrere, coincidirem que la transició va començar de veritat quan el Barça va guanyar la seva última Champions, el 2015, i després se’n va anar Luis Enrique. Des d’aleshores, tots els entrenadors que arribaven al club –ja fos perquè eren holandesos com Cruyff o tenien el famós ADN Barça– abraçaven el sistema de joc que els imposava la història, més per conveniència que per convicció, i provaven d’adaptar-s’hi fins que els resultats els deixaven despullats.
Ara amb Xavi volem creure que és diferent. Com si en els seus anys de jugador hagués trobat la clau per acabar amb la transició permanent. Per ara la seva proposta segueix en el pla teòric i és borrosa, amb alguns indicis prometedors, però encara sense l’equilibri total entre una idea de joc i la seva traducció real. Barrejar memòria i desig. Aquell dia arribarà, per exemple, quan puguem dir convençuts que els gols de Lewandowski són l’obra d’un mestre de l’àrea, però també la culminació del joc col·lectiu.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
