Això és el que mata la premsa en paper

Aquí teniu una explicació heterodoxa, la meva. Crec que una raó per la qual no es venen diaris en paper és que els periodistes i directors de la premsa diària són, avui dia, juntament amb els directors dels magazins de ràdio i els matinals de la televisió, els únics éssers humans que conserven un mínim d’interès pel que declaren els polítics. Atès que un diari porta la càrrega, el llast, de totes aquestes pàgines de les seves declaracions, ¿qui pot voler-lo? Convertir aquesta banalitat en pes, en objecte, és un crim pel qual potser mereixem la mort.

¿A qui més li pot importar si Sánchez ha respost tal cosa al senyor Feijóo, o la contrarèplica d’aquest, al Senat, que a qui es guanya el sou comentant-ho? ¿Quin interès pot despertar per a qualsevol altre habitant d’una democràcia la trivialitat interminable, mancada de talent, prefabricada, de la retòrica declarativa política? El bacteri que viu de la metabolització de la matèria putrefacta és l’únic que no li fa fàstics a aquestes olors, i aquesta classe de paper ha demostrat, per desgràcia, una capacitat d’absorció i emmagatzematge inigualable. Les hemeroteques són els dipòsits de cadàvers de l’eloqüència política.

Això, és clar, no és una crítica als periodistes que cobreixen rodes de premsa als ministeris o sessions parlamentàries. Fan el que poden amb el material paupèrrim que els entreguen. Escriure una cosa enginyosa i interessant amb allò que els polítics declaren és com mirar de ballar el ‘Black Page Part 2’ de Frank Zappa. Un cronista de cinturó negre i tocat per l’esperit de Julio Camba podrà, en un brot d’inspiració sobtat, llançar un cop cada sis mesos –no més– una crònica parlamentària digna de ser llegida, com es llegeix un poema o un relat. 

Però, cenyint-nos al contingut i la forma del discurs, és impossible. És munyir una puça, perforar una esponja a la recerca de petroli, cuinar amb sorra, ficar gas en una gàbia. Les xifres que ofereixen són relatives; les gràfiques que mostren són falses; els adjectius que llancen no descriuen, els substantius no nomenen, ni tenen substància, i els verbs no es tradueixen en actes, i les cites que de vegades calcen, en una ostentació de pedanteria, les hi ha tret un becari de la Viquipèdia, perquè ells no llegeixen. Vaig estar veient la presentació dels Pressupostos de María Jesús Montero. Ni una frase seva li importava, no ja a l’opinió pública, o a l’oposició, sinó a la ministra. 

Notícies relacionades

El difícil però necessari art de repreguntar

Pitjor és matar

El seu discurs és un camí trillat que es fa al parlar, i parlen com piconadores. El polític, com el camioner que veu passar els quilòmetres de la carretera sense fixar-se en cap, fa això mateix amb les paraules, i crea frases tontes que busquen cometes i forat a la maqueta del diari. I el periodista ha de caçar aquestes mosques amb la seva ret, i els posa un pis, i el director ho aprova, i el diari arriba al carrer, d’aquesta forma, ple de buit. Des dels temps de la carrera que no sento una entrevista interessant a un d’aquests professionals, per més que Ana Pastor o Carlos Alsina s’hagin estat esforçant amb el tirabuixó.

No ens en vam adonar llavors, però el dia que Mariano Rajoy es va substituir a si mateix per un plasma, en realitat ens estava salvant a tots. Ens salvava de si mateix, perquè aquest dia els periodistes haurien d’haver marxat, rebels, i no haver-se tornat a acostar mai a una seu, ni a un congrés. Hauríem alliberat pàgines i pàgines dels diaris, que hauríem pogut dedicar a textos més dignes, més sencers, més estimulants, com la construcció de les rescloses de canal, o el sexe en la tercera edat dels rinoceronts.