Una mirada al sud

Aquest dimarts Israel anirà a les urnes per cinquena vegada des del 2019 –que es diu aviat– en un context dominat per la violència a Jerusalem Est i a Cisjordània, i pel recent acord marítim amb el Líban. Aquesta vegada tampoc es preveu que ni la governant Coalició pel Canvi ni l’oposició que lidera el conservador Likud puguin alçar els 61 escons que determinen la majoria en el seu atomitzat Parlament. La formació del nou Govern durarà previsiblement bastant temps.

Dimarts i dimecres es reunirà a Alger la Cimera de la Lliga Àrab, on una vegada més quedaran en evidència les grans diferències que separen un heterogeni grup de països només units per la llengua i la religió. Parlem de món àrab com una còmoda referència i obviem com de diferents que són uns països dels altres, n’hi ha prou de pensar en Somàlia i l’Aràbia Saudita. L’amfitriona, Algèria, està crescuda per la pujada del preu de l’energia que li dona un cert alleujament pressupostari i que ha calmat les protestes populars que demanen més democràcia, mentre truquen a la seva porta Macron i Draghi a la recerca de gas i Espanya queda castigada després de posar-se innecessàriament i incomprensiblement del costat marroquí en l’assumpte del Sàhara.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

No s’espera gaire d’aquesta cimera més enllà de les resolucions habituals i buides, sense efectes pràctics, de suport al poble palestí (que el Marroc, Bahrain, el Sudan i EAU han desprestigiat al firmar els Acords Abraham), crítiques a països no àrabs i absents com Turquia per les seves ingerències en el Pròxim Orient, i l’Iran pel mateix i per la brutal repressió després de la mort de Masha Amini, tot i que sense exagerar perquè cap dels assistents és model en el tracte de les dones. No es posaran d’acord ni sobre la guerra del Líban, ni sobre la readmissió de Síria a la Lliga, i evitaran criticar la invasió d’Ucraïna perquè ningú desitja enemistar-se amb Rússia. De fet, el grup OPEP+ que Riad manefleja acaba de retallar un 2% la producció de petroli, cosa que afavoreix Rússia i perjudica el president Biden en les seves imminents eleccions de ‘midterm’ que no tenen gaire bona pinta per als demòcrates. Un desacord que ens interessa a nosaltres és el que mantenen Algèria i el Marroc sobre el Sàhara Occidental, que es troba en el centre de la seva pugna per l’hegemonia regional: si Mohamed VI va a Alger s’interpretarà com un senyal positiu per a un acostament que en tot cas serà limitat mentre el problema persisteixi. En meitat d’aquesta baralla és on ara s’ha ficat imprudentment Espanya.  

I el proper cap de setmana es reunirà a Sharm al-Sheikh la conferència sobre el clima (amb 90 caps d’Estat), on es constataran almenys dues coses: que no és que el clima canviï, sinó que ja ha canviat i que els esforços que fem per evitar-ho queden molt curts, com acaba de reconèixer António Guterres, secretari general de l’ONU. Els problemes a curt termini com la invasió d’Ucraïna, la pandèmia de la covid, la volatilitat en els preus de l’energia, la inflació i la desacceleració econòmica roben atenció a allò realment important que, com que queda més lluny, sembla que ens aclapara menys. Ens equivoquem i quan vulguem reaccionar serà tard perquè la Terra s’escalfarà 2,4 graus d’aquí a fi de segle, molt per sobre del límit d’1,5 fixat en la Cimera de París. Aquí ens molesta la calor però a la banya d’Àfrica i particularment a Somàlia ja provoca gana, migracions i mort. Els països rics no hem complert el nostre compromís d’ajudar financerament perquè els països més pobres contaminin menys, mentre que al món augmenta l’emissió de metà, Alemanya, sense gas rus, torna a cremar carbó, i també els dos contaminants més grans, els EUA i la Xina, alenteixen els seus esforços i obliden que aquesta és l’amenaça més seriosa que enfronta la humanitat. Amb una enorme diferència.