Article d’Imma Sust Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

La síndrome de la quota

Creiem que el MeToo va canviar moltes coses, però si no tinguéssim unes polítiques que ens recolzen i lluiten pels nostres drets molts homes continuarien pensant que no és necessari contractar tantes dones.

2
Es llegeix en minuts
La síndrome de la quota

La setmana passada vaig tenir una curiosa discussió amb un amic escriptor, que em va fer reflexionar. Pel que sembla, i segons el seu punt de vista, els autors, dramaturgs, guionistes i creadors de contingut masculins ho tenen molt cru per trobar feina. «Ara tot us ho donen a vosaltres», em deia tot sufocat. Els productors saben que, si el guió és d’una dona, és més probable que li donin una subvenció. A l’hora de participar en premis, el més intel·ligent és posar un pseudònim amb nom de dona. I jo que hi reflexiono i em poso trista. M’agrada molt tenir un Govern que subvencioni les pel·lícules creades per dones, m’alegra que s’obligui els teatres a programar obres de dones dramaturgues, tot i que la majoria són mortes, sigui dit de passada. Però m’agradaria més que això passés de manera natural i no fos una imposició. Ens creiem que el MeToo va canviar moltes coses i que estem vivint una gran revolució feminista, però la veritat és que si no tinguéssim unes polítiques que ens recolzen i lluiten pels nostres drets, molts homes continuarien pensant que no és necessari contractar tantes dones.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Alguns viuen sense cap empatia cap al nostre gènere. Fins i tot els que no tenen talent ens culpen a nosaltres per no triomfar. Sento que ens mereixem el nostre lloc, sense tenir la síndrome de la quota constantment. Les dones ens exigim massa. I molts homes mediocres, que no s’exigeixen ni la meitat, s’ofenen si no els donem el seu tros de pastís. Potser, el que passa aquí, és que ja no hi ha pastís per a tothom. I per justícia divina intentarem menjar, les que fa tants anys que passem gana. Però no podem fer-ho totes. Només ho aconseguirem les que tenim talent, força, caràcter i la pell molt dura. Clar, això no agrada a gaires. D’alguna manera, els obliguem a treballar més i millor. Tampoc em sento bé amb això. ¡Vull dones mediocres menjant pastís! Per cert, el premi Quim Masó (premi a la producció teatral a Catalunya) l’ha guanyat Víctor Borràs. Amb una obra dirigida i interpretada per tres homes. I, què curiós, fa deu anys que no el guanya cap dona. Miro al meu amic i li dic: «No et queixis tant, que teniu pastís per a estona».