Xerrar per necessitat

El verb ‘interlocutar’ no existeix per a la RAE. Fundéu, per exemple, sempre més oberta, l’accepta i cita l’Equador i Colòmbia com països on s’utilitza. Tanmateix, a totes les cases i a totes les famílies és necessària la interlocució.

Un dels meus veïns més longeus, ja mort, va marxar com no havia viscut. Era de conversar, de tardes de cartes amb els amics fins a altes hores de la nit, de discussions polítiques o de vida. A poc a poc la quadrilla va anar desapareixent. Eren sis. Ell va quedar l’últim i una immensa tristesa el va envair. 

De res va servir que els fills, uns quants quan els sumes, intentéssim afegir-lo als nostres grups de conversa. No hi havia context, ni ganes, per la seva banda. Havien desaparegut tots els seus interlocutors. No quedava ningú amb qui referir els detalls del dia.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

La vida és una cerca contínua d’interlocutors. Necessitem aquells que ens entenen i a qui puguem explicar el nostre món. Els públics i, si hi ha sort, els privats. Però no amb tots. Són decisions de pell. Amb aquest et fas i amb aquest altre, no. En ocasions, ens equivoquem. Les químiques no sempre funcionen. Però és igual. Es tracta de compartir i sentir-se escoltat, ja no sempre comprès.

A les timbes del meu veí, on es jugaven cigrons, i en ocasions, segons a casa de qui, fitxes dels casinos més famosos comprades a El Corte Inglés, ningú comprenia l’altre. Es discutia i punt. Es parlava i prou. Es reia i es deposaven governs. Els d’Adolfo Suarez o de Felipe González. Tots eren interlocutors únics de les seves opinions. Sense bàndols. Per això, el meu veí va morir esquerp i trist després d’una vida plena de rialles. Lànguid perquè li faltava l’oxigen d’explicar als seus la vida.