Del Brexit al fracàs de Liz Truss

Truss va ser elegida successora de Boris Johnson, obligat a dimitir després de diversos escàndols, en la votació dels militants del partit malgrat no ser la preferida dels diputats, inclinats cap al més ortodox Rishi Sunak, el seu gran rival i anterior ministre d’Economia. El seu èxit en les primàries va ser assegurar que abaixar impostos, sense importar el dèficit, generaria creixement. 

Dit i fet, el 23 de setembre el seu ministre d’Economia, Kwasi Kwarteng, va presentar de forma triomfalista un ‘minipressupost’ (sense previsió d’ingressos ni de despeses) amb una baixada d’impostos –la més gran en 50 anys– de 43.000 milions de lliures (uns 58.000 milions d’euros). El més emblemàtic –i polèmic– era abaixar del 25% al 19% l’impost de societats i abolir el màxim del 45% als contribuents més poderosos en el de la renda. Justificació: deixar més diners en mans de les empreses i dels més rics animaria la inversió i beneficiaria tota l’economia i l’ocupació. Es va dir, per la prioritat a la desregulació i la inversió privada, que tornava el thatcherisme, però Thatcher sempre va advocar per la reducció de la despesa. I la Gran Bretanya de llavors, amb molt pes a Europa, no és la del Brexit que, volent recuperar la sobirania britànica, l’ha aïllat.

Les teories ho justifiquen tot, però la realitat és crua. Diuen que la solvència financera és una cosa que costa temps aconseguir, però que es destrueix en un minut. I els mercats no es van creure Truss ni Kwarteng. Immediatament van pujar els interessos del deute britànic, l’esterlina va iniciar una caiguda que la va acostar a la paritat amb el dòlar, es va escampar el pànic i el Banc d’Anglaterra va haver d’intervenir sostenint la lliura i comprant deute anglès (i protegint els fons de pensions que hi confiaven). 

En resum, per evitar el desastre, el Banc d’Anglaterra (BoE), que preocupat per la inflació apujava els tipus d’interès, es va veure forçat a fer el que estava contraindicat: injectar més diners a l’economia. El resultat va ser una creixent inquietud, l’FMI va emetre un dictamen, no sol·licitat, que qualificava el pla de fiscalment irresponsable i el BoE va anunciar que la seva intervenció s’acabaria divendres.  

I divendres Truss es va veure forçada a cessar Kwarteng, i substituir-lo per Jeremy Hunt, de l’ala més ortodoxa del partit. I és que Truss va topar també amb el mal humor i la gairebé rebel·lió dels seus diputats. Estava sola davant el perill i en la conferència conservadora de la setmana passada ja va haver de retirar l’abolició del màxim del 45%. La por era que la rebaixa impositiva acabés portant a una forta retallada de la despesa social i a la derrota electoral el 2024. Les enquestes donen ara un avantatge de 30 punts als laboristes. 

Truss vol sobreviure i ha sacrificat el seu tan pròxim Kwarteng, però la crisi financera no s’ha acabat i el seu prestigi dins el partit i al país està per terra. No és Thatcher qui vol, sinó qui bé calcula.

Notícies relacionades

El lent declivi del Regne Unit, un còctel més enllà del Brexit

L’FMI i els impostos

Amb el Brexit, la Gran Bretanya va entrar en una deriva nacionalista que l’ha portat del conservador temperat Cameron (Aznar va dir que va pecar amb dos referèndums, Escòcia i el Brexit), a la irresoluda Theresa May, el demagog Boris Johnson –purgat pels mateixos diputats a qui va donar una àmplia majoria– i ara Liz Truss, una primera ministra que el ‘Financial Times’ qualifica de zombi. Quatre primers ministres des del 2016 al país de l’estabilitat mentre que a Espanya només n’hi ha hagut dos (tot i que molt atacats). 

Oblidar la realitat (la Gran Bretanya era a la UE des de feia molts anys i Thatcher mai la va voler treure) ha acabat portant a una perillosa inestabilitat. I a la fantasia: creure que un país mitjà pot gastar molt més del que recapta sense que els mercats el sancionin. I el càstig dels mercats condueix al fracàs polític. Feijóo, pels impostos, i Sánchez, perquè la despesa també compta, ho haurien de tenir en compte.