La destrucció de la Rambla

Destrucció i construcció es donen de la mà en edificis com aquest, que reten culte a temps demolits, tan oposats que han acabat sent el mateix: les demolicions d’edificis s’assenyalen amb grans pancartes on pots llegir «desconstrucció», una única paraula que comprimeix tot el passat i el futur del projecte en un sol plec de temps.

De la costa atlàntica a l’artèria de la rambla, més mediterrània impossible. Els canvis que per fi emprendrà en la seva fisonomia aixequen paviments, obren murs i trenquen a cop de picot el seu passat. Set llargs anys durarà com a mínim la destrucció, que és això, d’un model de barri que tenia el seu sentit en el seu temps, que van trepitjar els veïns i passejants i que en les últimes dècades havia retorçat el motllo fins pervertir el sentit de la zona. 

   Mirem la reforma amb la vista posada en renders que dibuixen una il·lusió: sabem que no respondrà a la realitat, al final del procés, però marca un punt d’arribada perquè no sembli un trajecte infinit i per donar un punt de suport visual en el qual fixar-nos quan ens ataqui l’angoixa al sortir al caos de les obres. 

Cada obra nova a la ciutat, sobretot les significatives, tenen aquest aire de pèrdua, de derrota, de nostàlgia potser del que va ser o podia haver sigut, aquell encreuament de carrers que va tenir un primer disseny i un altre d’anterior. El carrer Allada Vermell van ser abans dues vies estretes, vides veïnals comprimides que ara a l’esponjar-se deixen un buit inquietant, per molt necessària que fos la reforma de Ciutat Vella.  

En un balcó del carrer Ribes, al Fort Pienc, ha sortit durant més de cinquanta anys una dona que va veure dia a dia com s’aixecava l’Auditori i el Teatre Nacional, la torre Mapfre a la façana litoral, la torre Glòries i, abans, les vies de tren i els vagons que travessaven la Meridiana al descobert, ara transitats per tramvies, i les naus de fàbriques que eren el barri. L’embolic d’obres i grues i soroll i pols que també va ser allà es redueix a un gest, un esbufec intercalat en el relat; el que queda és la nostàlgia d’aquell paisatge que només habita ja en la memòria abans de la destrucció.

Per preservar aquell passat, l’amo d’uns terrenys a la costa atlàntica va voler portar-se un temple de Roma pedra a pedra, i les parets de l’edifici que va erigir ell mateix encara resisteixen, malmeses: el Mussenden ja no és biblioteca, però acull bodes i actes privats que quedaran en més records, com les fotos, quan s’esfondri.

La passió per les ruïnes

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

 Explica l’escriptora María Gainza a ‘El nervio óptico’ –una història de l’art en diversos quadros que relata vinculats a anècdotes personals i teories estètiques, com la passió per les ruïnes es va convertir en moda al segle XVIII–, aquesta atracció per la decadència i el sospir davant el passat gloriós. Com s’ha filat tan prim per construir un passat artificial, edificis que imitaven temples grecs i romans. Gainza, que porta episodis biogràfics a les seves pinzellades d’història, narra les seves discussions amb la seva mare, algunes sobre el barri on viuen a Buenos Aires, que a ella li agrada i a la seva mare l’horroritza per la seva transformació, no només urbanística. En l’enuig, Gainza li diu que «amb les estelles dels seus mobles algun dia construirà la seva casa». 

Destruir i construir en un time-lapse dona fe en la nostra regeneració. L’inici de les obres de la Rambla alleuja en general perquè fa anys que va perdre la seva identitat davant els nous usos i abusos, però cada cop de pic aixeca un núvol de pols de bons records, també. La ciutat que ens va agradar i que volem recuperar, tot i que sigui amb altres terres i fisonomia.