Llimona & vinagre Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Jesús Quintero, un boig molt assenyat
A través d’ell vam saber que el silenci forma part del llenguatge audiovisual. Quan la ràdio de matinada es va deixar portar pel diàleg pausat, les ànsies per saber, la música envoltant i la carícia de les paraules cuidades
No ens acostumem a entendre amb la mort. Segurament perquè, mentre som, la mort no és, i quan la mort és, nosaltres no som. Ho va escriure Antonio Machado estirant el fil poètic que embolica el desenllaç final. El lirisme sempre ha sigut més comprensiu i inspirador que la prosa envers la parca. Potser per la seva capacitat de sintetitzar i embolicar els sentiments trobats fins a fer-los un, únics. I descriure amb la cadència dels seus versos allò per al qual la literalitat necessita més espai per aconseguir la mateixa contundència. N’hi ha prou d’acudir als romàntics i seguir l’empremta rere la qual molts d’altres han buscat i trobat el seu camí.
Jesús Rodríguez Quintero (San Juan del Puerto, Huelva. 18 d’agost del 1940 / Ubrique, Cadis. 3 d’octubre del 2022) va ser un romàntic. I probablement tingui raó la seva amiga Isabel Gemio quan defineix així el seu mentor, perquè s’ha de ser una mica romàntic per acomiadar-se d’aquest món deixant com a testament un paisatge de futur fet d’incògnites després d’una sola certesa: «Ara me’n vaig ja. A contestar-me jo mateix, no sé a quin lloc, les preguntes que he fet durant tot aquest temps als altres».
Entretots
L’audàcia del conegut ‘loco de la colina’ va començar amb el seu interès per saber. I això ve de sempre. Saber que cadascú és cadascú i que el respecte és la base del diàleg. Així es va manifestar en totes les seves entrevistes, o millor dit, les seves converses, fos qui fos la persona que tenia asseguda al davant, perquè Quintero, com el Tenorio, a les cabanes va baixar i als palaus va pujar. I a qualsevol d’aquests llocs els seus silencis van despertar l’atenció de l’oient o de l’espectador, perquè amb ell vam descobrir una personalitat fins aleshores oculta, un caràcter que emergia a cops de pauses prolongades i respiracions amb fum. Va ser així com també vam saber que el silenci forma part del llenguatge audiovisual. Ho va analitzar el professor Armand Balsebre fa alguns decennis. Quan amb Quintero la ràdio de matinada es va deixar portar pel diàleg pausat, les ànsies per saber, la música envoltant i la carícia de les paraules cuidades. Res a veure amb el trepidant ritme que es vol imprimir ara a tot el que es mou, potser perquè la pressa és enemiga de la saviesa i alguns tenen interès a fer-nos creure que si no correm no existim. Jesús va ser el primer que ho va intuir, després ho va detectar i al final es va rebel·lar: «Els analfabets d’avui són els pitjors, perquè en la majoria dels casos han tingut accés a l’educació. Saben llegir i escriure, però no exerceixen. Són socialment la nova classe dominant tot i que sempre seran la classe dominada, precisament per la seva incultura».
Sentències com aquesta, sense contemplacions, el van convertir en un incòmode gos verd i el van deixar sense micròfon. Li va costar assumir-ho mentre els deutes l’apressaven, perquè els diners sempre li van cremar les mans i perdre’ls mai no va ser una tragèdia per a ell. Així ho va explicar a Joana Bonet, antiga companya i mare d’una de les seves filles, en una entrevista ben pareguda a la que ell s’hauria fet i en la qual va admetre que al turó va estar a punt de tornar-se boig. Però la seva bogeria era tan assenyada com la de l’home de les mil veus que parlava perfectament alt i veia amagar-se el sol. Aquell boig situat allà dalt a qui van cantar The Beatles i que sabia que els tontos eren els altres.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
