La campanya militar (68) | Article de Jesús A. Núñez Villaverde Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Putin voreja l’abisme
Rússia ara no té cap possibilitat de tornar a recuperar la iniciativa al camp de batalla i ja és impossible descartar l’opció nuclear
Fa tot just uns mesos, qualsevol amenaça procedent de Moscou era presa molt seriosament, considerant que procedia de la potència nuclear més gran del planeta i de les segones forces armades, només per darrere de les nord-americanes. Avui, set mesos després d’anar deixant al descobert la nuesa d’aquesta maquinària militar en territori ucraïnès, la credibilitat de Putin quan pretén imposar el seu dictat per la força està per terra. Els revessos que estan patint les seves tropes són de tal magnitud, tant a Kherson com al front oriental, que permeten concloure que ara Rússia no té cap possibilitat de tornar a recuperar la iniciativa al camp de batalla. D’això es deriven dues possibles vies d’actuació: resistir l’envestida tant sí com no, amb l’esperança que el mal temps jugui al seu favor alentint els atacs ucraïnesos fins a la pròxima primavera, i/o traspassar el llindar nuclear.
La primera via no depèn evidentment de la voluntat de Putin, però és bastant previsible que l’arribada de les pluges i la neu obligui, juntament amb la necessitat d’agafar alè per a unes unitats ucraïneses a punt de l’extenuació, a frenar els avenços. Per nefasta que estigui resultant la mobilització decretada pel Kremlin, Putin compta que n’hi haurà prou amb amuntegar el suficient nombre d’efectius en primera línia per alentir encara més l’avenç enemic durant un temps i mantenir la ficció que controla les regions de Kherson, Zaporíjia, Donetsk i Lugansk (tot i que realment no en domina cap del tot).
Entretots
Pel que fa a la segona, sense ser l’opció més probable, ja és impossible descartar-la. Putin pot calcular que cap dels països occidentals que recolzen Kíiv, començant pels Estats Units, té la voluntat de respondre al llançament d’una arma nuclear tàctica (ANT) sobre terra ucraïnès, i córrer el risc d’entrar en una escalada suïcida que posi en joc la seguretat nord-americana per un país que ni és un aliat de l’OTAN ni suposa un interès vital per a Washington. Moscou compta amb unes 1.830 ANT (Armes Nuclears Tàctiques) –que, amb una potència destructiva entre un i una mica més d’un centenar de quilotones, poden ser disparades des de plataformes terrestres, navals o aèries–, mentre que Washington amb prou feines compta amb 230. Si la primera via esmentada no li permet un respir a curt termini, la segona podria materialitzar-se en una àmplia gamma que va des de la realització d’una nova prova nuclear al mar Negre –procurant mostrar capacitat resolutiva, però sense provocar directament víctimes mortals– fins al llançament d’una ANT contra alguna ciutat ucraïnesa –confiant que això suposi la inacció occidental, més enllà de condemnes i noves sancions, i la rendició de Zelenski i els seus–.
Atès que aquest seria un àmbit de confrontació sense precedents, per molta que sigui la literatura tècnica sobre estratègia nuclear, és impossible determinar quin seria el curs a seguir. Hi ha els qui, com el general David Petraeus, creuen que n’hi ha prou amb amenaçar Moscou amb una resposta convencional aclaparadora, que destruiria les flotes russes del mar Negre i del Bàltic, per dissuadir Putin de l’ús d’aquestes armes. Però res assegura que aquesta resposta frenés una possible represàlia russa posterior, ja amb armes estratègiques, per molt que sigui creença comuna que ningú vol provocar un suïcidi col·lectiu. ¿Fins on pot arribar un líder desesperat que no contempla sortir d’Ucraïna amb les mans buides, reconeixent els seus errors i el seu fracàs?
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
