El ‘només sí és sí’, de la llei al carrer

L’entrada en vigor, aquest dijous, de la llei de garantia integral de la llibertat sexual, més coneguda com a llei de ‘només sí és sí’, és el senyal palmari que hem avançat bastant des d’aquella primera sentència de l’Audiència Provincial de Navarra sobre ‘La manada’ en la qual els jutges no van veure violació on la víctima –i amb ella, centenars de milers de persones que es van manifestar als carrers– sí que la veia. Eren temps, el 2018, en què el moviment feminista, amb el Me Too encara fresc, va connectar amb la sensibilitat i la conscienciació de gran part de la població espanyola. La llei del ‘només sí és sí’, dèiem, demostra que hem avançat –societat i institucions– en el camí de la igualtat i la protecció dels drets de les dones. Tot i això, costa veure algun avenç després de veure imatges com les d’alumnes d’un col·legi major insultant i amenaçant, en actitud coordinada i gregària, les alumnes de l’edifici de davant. Més enllà que estiguem davant d’una fantasmada verbal i que els qui proclamaven tals barbaritats no tinguessin intenció de complir-les, sí que és una de tantes manifestacions masclistes que perduren en ple segle XXI. La mateixa mentalitat masclista que està en el germen de les violències contra les dones.

Malgrat episodis com aquests, pot dir-se que sí que s’ha avançat. El feminisme reclama les institucions públiques que tinguin una perspectiva de gènere (que la víctima d’una agressió sexual no sigui revictimitzada durant el judici, per exemple). La llei de garantia integral de la llibertat sexual és la resposta política a aquesta reclamació, després d’una mobilització social massiva. El carrer exigia canvis i el Govern i els legisladors van reaccionar. Amb la nova norma, és agressió tot el que no compti amb el consentiment de l’altra persona (en la majoria dels casos, dones). Ja no es pot preguntar si va tancar bé les cames o si va oferir prou resistència davant l’agressor, n’hi ha prou que no explicités la seva aprovació (del ‘no és no’ al ‘només sí és sí’). Val la pena destacar el fet que s’inclogui com a agreujant del delicte la submissió química, un fenomen que ha generat alarma sobretot en els ambients de l’oci nocturn. Des de la dreta política i mediàtica s’ha intentat ridiculitzar la norma, amb afirmacions com que a partir d’ara farà falta firmar un contracte abans d’intimar amb algú i altres notícies falses. Reaccions típiques des de les trinxeres ideològiques. Amb tot, la norma pot despertar alguns dubtes sobre la suposada indefensió dels denunciats, que els juristes aclareixen: la presumpció d’innocència continuarà primant i caldrà demostrar que hi va haver agressió. La diferència és que la víctima no haurà de demostrar que és innocent, com sovint semblava.

La llei inclou altres millores, relatives a l’acompanyament i atenció de les víctimes, i deixa de banda aspectes controvertits com la prostitució. En el seu conjunt, cal qualificar-la com un avenç positiu, almenys sobre el paper. Perquè l’avenç sigui total i efectiu, falta traslladar-la del ‘BOE’ al carrer. Afortunadament, les instàncies policials i judicials van desempallegant-se de tics d’altres èpoques i sorgeixen noves especialitats i noves maneres d’abordar els delictes sexuals. També la societat va avançant en igualtat, tot i que transcendeixin casos de masclisme que, per lleus que semblin, facin saltar les alarmes de retrocés. Són encara més alarmants com més joves siguin els que pensen i actuen així.