L’esperança flota a Gaza

El fet que no només els aliats dels Estats Units, la Xina, Rússia i la resta d’actors de pes a escala mundial, sinó també que els països àrabs i l’Autoritat Palestina, hagin donat el vistiplau al rumb emprès el migdia d’ahir –van callar les armes– atorga a la desescalada una robustesa indiscutible. El fet que es compleixi la primera part del programa presentat per la Casa Blanca és un èxit en si mateix; que la lògica de tal programa sigui resultat de l’enfocament de la crisi de l’Administració de Donald Trump és rellevant, però no invalidant. Com tantes vegades passa en situacions extremes, la seva resolució no pot complaure per complet les parts enfrontades, però sembla útil per avançar cap a un desenllaç equilibrat, eficaç i durador que no ofengui la memòria dels morts. Vindran, sens dubte, moments delicats així que avanci l’aplicació del pla. El desarmament de Hamàs i la retirada completa d’Israel de la Franja fins a l’anomenada línia de seguretat serà d’una complexitat extrema, però no hi ha alternativa viable a afrontar els problemes i a adoptar segurament solucions intermèdies. Perquè la barreja de pressió i mobilització de l’opinió pública, la multiplicació dels reconeixements de l’Estat palestí i les exigències dels Estats Units a Israel han establert un marc de referència del qual difícilment podrà sortir indemne qui se’l vulgui saltar o sotmetre’l a una grollera manipulació. Com tantes vegades en la història, la força d’un pacte formalitzat amb llum i taquígrafs té un estimable poder de dissuasió sobre els que se senten temptats de no respectar-lo.

L’alleujament després de la dimensió apocalíptica de la massacre que ha seguit durant dos anys l’atac terrorista de Hamàs indueix a exercitar l’optimisme, tot i que s’aixequin obstacles en el camí cap a la pau definitiva, la solució dels dos estats –més complexa encara que la pau mateixa– i la relaxació de les tensions regionals al Pròxim Orient. Només així serà possible la reconstrucció d’un paisatge devastat, la perspectiva d’un futur sense amenaces per a dos milions de gazians i l’afermament de la seguretat a la perifèria d’Israel, alliberat potser dels extremismes vociferants d’alguns dels seus líders. Buscar vies diferents del que comença a ser una realitat resulta en veritat estèril perquè res és aplicable sobre el terreny si no compta amb el poder d’intervenció determinant dels Estats Units i la complicitat dels directament implicats en una tragèdia que suma més de 67.000 morts. En aquest sentit, resulten il·lustratives les declaracions dels primers gazians de tornada a casa.