Barcelona, despotisme urbanístic

D’altra banda, la valoració del govern de la ciutat (normalment alta) baixa una mica i puja la del Govern català i fins i tot de l’espanyol, que aprova per primera vegada des del 2010. I els grans problemes que detecten els barcelonins són la inseguretat (19% dels enquestats), la falta de neteja (12,4%) i la dificultat d’accés a la vivenda (6,7%). El segon, d’exclusiva responsabilitat municipal.

La reforma d’aquestes tres grans artèries és una gran aposta. Sobre el fons de l’assumpte no em pronunciaré perquè no vull engrossir –immerescudament– el nombre d’experts urbanístics. Però sí que tinc dubtes, perquè els plans s’han posat en marxa sense un previ i ampli debat ciutadà i s’han justificat en una satanització del transport privat –sense millorar abans el públic– i en una espècie de croada contra els usuaris del cotxe, el taxi o la camioneta de repartiment, als quals es qualifica, com a mínim, d’egoistes i insolidaris. Dividir la ciutat entre bons i dolents és el contrari al que va passar durant els Jocs Olímpics, que van ajudar a un gran avenç de la ciutat.

No hi ha dubte. Barcelona necessita més espais verds i menys pol·lució. Però la prioritat hauria de ser potenciar el transport públic urbà i interurbà, ja que molts dels usuaris del cotxe venen de poblacions pròximes. A més, costa donar un vot de confiança als qui insisteixen en què el turisme és una calamitat quan totes les grans ciutats (Nova York, París, Londres...) saben que és una font de riquesa. I Barcelona ho va comprovar quan la pandèmia. Una altra cosa és que les autoritats municipals no aconsegueixin regular el trànsit de visitants. També costa sintonitzar amb els que han apostat per la paralització de l’aeroport del Prat mentre creix el de Madrid. ¿Arribar a Barcelona via aèria s’haurà de fer a través de Madrid en els vols intercontinentals? Res més lluny de l’ambició de Pasqual Maragall, l’alcalde dels Jocs Olímpics, que sempre va advocar per la bicapitalitat d’Espanya.

De vegades les bones intencions condueixen a resultats insatisfactoris. ¿Passarà amb la reforma de la Via Laietana, que dificultarà la ja complicada connexió entre l’Eixample i el mar, o amb els canvis a Consell de Cent i Girona? No ho sé, però semiparalitzar durant mesos –sense comprometre’s a una data final de les obres– artèries clau de la ciutat no només pertorba greument la vida diària dels veïns –i perjudica l’activitat de nombrosos i diversos comerços– sinó que degrada la imatge de Barcelona i indica un escàs respecte als drets ciutadans.

Notícies relacionades

L’eix verd de Consell de Cent mantindrà les antigues vies del tramvia

La brutícia es dispara com a preocupació ciutadana a Barcelona

¿És lògic que els veïns visquin envoltats, per temps indefinit, de dos llargs filats que són més propis d’un camp de refugiats que del centre de la ciutat i que només puguin travessar el carrer per les cantonades? ¿I què passaria en cas d’un desallotjament per incendi o atemptat? ¿Com es podria evacuar els veïns a través de passadissos d’un metre entre filats i en els quals, de vegades, fins i tot circulen bicicletes a les quals s’ha desposseït del seu carril? ¿Era necessari aixecar tantes illes alhora? ¿No es podia fer per fases, cosa que hauria limitat inconvenients i el panorama dantesc?

No sé el resultat final de l’actual desgavell. Schumpeter va teoritzar que la «destrucció creadora» impulsa el progrés, però el que passa a Via Laietana i Consell de Cent porta més aviat a la conclusió que en el govern municipal s’ha imposat el despotisme urbanístic: «Nosaltres sabem el que convé i perquè ningú dubti de la nostra autoritat, ni pensi en una possible marxa enrere, iniciem al final del mandat plans urbanístics de gran impacte». Molestin poc o molt. Ordeno i mano. Tot per al poble, però sense el poble. Com en temps del despotisme il·lustrat.