Albiol i el PP català

Allò va canviar bastant amb Aznar i Rajoy, però alguna cosa queda. La realitat és que el PP sempre és el primer o el segon partit a Espanya i a Catalunya és actualment el quart, amb 15 escons sobre 135, i a distància del PSC, de Junts i d’ERC. I fa poc era el vuitè, amb tres escons i darrere també de Vox, dels Comuns, de la CUP i de Ciutadans. Estan millor, però en les enquestes (el CEO de la Generalitat, El Mundo) segueixen estancats i Vox els segueix molt de prop.

Un dirigent del partit em comenta que a Galícia, des de Fraga, el PP és galleguista i que Moreno Bonilla té un missatge regionalista andalús. Fins i tot Ayuso és madrilenyista. El PPC no és catalanista, o regionalista català, perquè prioritza l’antinacionalisme. I així es margina de la centralitat catalana. I té uns limitats resultats que li donen poca influència a Catalunya i que no ajuden a guanyar les eleccions a Espanya.

A Catalunya domina sempre qui té lideratge entre els seus, un partit amb arrels que sap embolicar-se bé en la bandera catalana. Francesc Macià el 1931. Pujol el 1980. Fins i tot Artur Mas, abans d’estavellar la senyera. O Pasqual Maragall, José Montilla i Salvador Illa, que han unit el catalanisme i un gran pes municipal. Però no han tingut mai majoria absoluta, perquè part de Catalunya veu el PSC lligat al PSOE. Tot i que per a una altra part sigui un plus.

Ara, la crisi de l’independentisme –i més de Junts– obriria una oportunitat a un PPC que volgués treballar-se l’electorat moderat que votava Convergència. Però no ho vol. Alejandro Fernández, bon parlamentari, va decidir no acudir als actes de la Diada i qualifica Illa, que ha derrotat l’independentisme, de criptonacionalista. El meu interlocutor diu: "No vam aprofitar el suïcidi de CDC i l’antic elector convergent només té tres opcions: votar Puigdemont, i més quan Trías és candidat a Barcelona, tot i que sigui a desgrat; quedar-se a casa o votar Illa com a mal menor. Així no podem créixer ni fer aliances amb ningú, malgrat que Feijóo és més pragmàtic que Fernández".

¿Està condemnat el PPC a ser el quart partit, a distància dels primers i amb Vox enganxat als talons? La majoria absoluta de Garcia Albiol a Badalona (18 regidors sobre 27) indica que no. El tòpic diu que és per la immigració i que hi té molt a veure (els anteriors alcaldes devien ser més matussers que els del PSC a l’Hospitalet i a Sabadell), però la clau és un lideratge fort que consisteixi a acostar-se a la centralitat catalana. Després de les últimes municipals, Sílvia Soler, escriptora badalonina i nacionalista, va escriure a l’Ara: "Entenc que Albiol arrasi en les barriades, però no que també guanyi en el centre, que és independentista". Sí, Albiol va guanyar en 251 de les 256 meses electorals perquè –a la seva manera– abraça la centralitat catalana que, amb diferent intensitat, és catalanista.

Per això Albiol ha fet votar a Badalona una moció de suport (parcial) al pacte per l’ús de la llengua que van acordar ERC i el PSC i fins i tot Òmnium Cultural. Albiol diu que impulsar l’ús del català és bo per a Catalunya (com per a Feijóo el gallec) i sap que guanyar bé a Badalona també exigeix no quedar marginat de la centralitat. Per consolidar-se cal estar al lloro i no perdre cap oportunitat. Ho va fer Pujol i Illa ara ho practica.

Notícies relacionades

Cec a Gaza

¿Llibertat d’expressió?

¿Aprendrà el PP d’Albiol, l’únic alcalde amb majoria absoluta –a part de Manuel Reyes, a Castelldefelds– que té el PPC en una ciutat catalana de primera? Sembla que no, perquè la direcció del PP català –aclamada per la premsa de dretes de Madrid– ja s’ha escandalitzat de la traïció o, com a mínim, error, del polític del PP més popular a Catalunya. És com una empresa en la qual la teoria hagid e prevaldre per sobre dels resultats.

Dolent per al PPC. I dolent per a Catalunya i per a Espanya. ¿Feijóo? Entre Sánchez, Aznar i Ayuso, deu estar ocupat.