Catalunya La doble crisi

Després han passat coses. Una, la dimissió del corretjós Jordi Sànchez i el seu relleu per Jordi Turull, que, tot i que ve de l’antiga CDC, és més sensible a les pressions de Waterloo. L’altra, que ERC ha seguit la seva estratègia –taula de diàleg i negociació amb el PSOE– convençuda que és l’única possible i que limitar-se a proclamar la vigència del referèndum de l’1 d’octubre, no porta a enlloc. I el suport d’ERC al cessament en la presidència del Parlament de Laura Borràs –amb un judici obert per favoritisme (corrupció)– ha excitat els «hiperventilats» de Junts.

Però Turull s’havia anat imposant a Borràs i ningú esperava una marxa de Junts abans de les municipals. Tenir consellers és un actiu en la lluita per les alcaldies i facilitava repescar alcaldes del PDECat –l’escissió moderada que va quedar sense escons en les eleccions– amb bona implantació al territori.  

Però tot s’ha complicat al setembre. Primer, un sector de JxCat, no desautoritzat per la direcció, va instrumentalitzar la manifestació de l’11 de setembre per acusar de «tebi» Aragonès. Però el president es va plantar i va decidir no anar a la manifestació (on es va demanar la dimissió del Govern) i va dir que Junts havia d’elegir entre estar a la Generalitat o a l’oposició.

Després en el debat de política general –sense haver avisat el president – el portaveu de Junts, Albert Batet, pròxim a Puigdemont, va exigir a Aragonès –la proposta d’un referèndum a la canadenca del qual va ser jutjada insuficient– que presentés una moció de confiança. En un país normal, un disbarat total. El soci de govern, sense abandonar-lo, exigeix una moció de confiança –potestat exclusiva del president– amb la implícita amenaça de fer-lo caure. I Aragonès va contestar amb duresa cessant el vicepresident Puigneró, un altre home de Puigdemont, a qui va responsabilitzar de la «traïció».

I es va obrir la crisi. Al Govern. I a JxCat. Els radicals exigeixen sortir del Govern. Els realistes (consellers i molts alcaldes) creuen que seria un gran error. La ‘solució Turull’ ha sigut demanar a Aragonès una rectificació clara i després sotmetre als militants (uns 3.000) la decisió final. 

Junts ha volgut tenir alhora els avantatges del poder i els de criticar el Govern. I Aragonès no ho ha consentit. Ara la crisi és total. Aragonès no pot desdir-se’n, la direcció de Junts –molt fraccionada– tampoc pensa en la marxa enrere. I els militants –que no disfruten de les gabelles del poder– no votaran a favor de seguir en el Govern tret d’indicació clara de l’autoritat en un partit en el qual –Puigdemont a part– avui hi ha poc lideratge.

¿Per què Junts ha anat tan lluny? Ha vist que, una vegada investit, Aragonès ha aplicat la política d’ERC que sap que, a curt termini, la independència és impossible i aposta per conquerir més força electoral i cert gradualisme. I els «hiperventilats» de Junts volen aprofitar per denunciar que, ‘de facto’, ERC ha abandonat l’independentisme i tenir així més vots en les eleccions municipals i legislatives del 2023. 

El Consell per la República és una entelèquia i potser la clau és que Puigdemont, que no descarta una resolució no favorable de la justícia europea, no vol ni rebaixar la tensió ni que el president «legítim» perdi autoritat moral per l’aval de Junts a Aragonès.

Notícies relacionades

Últimes notícies de la política de Catalunya: el nou Govern de Pere Aragonès | DIRECTE

Reconstrucció de l’executiva de Junts: Jordi Turull va salvar un altre ‘match-ball’

Les tesis dels radicals de Junts són aventurades perquè el 2022 les quimeres i el sentimentalisme compten menys que el 2017. Però ERC també arrisca si ha de governar sola i en minoria. 

La sonada crisi del Govern i les lluites intestines a JxCat indiquen que la volatilitat és encara alta i impedeix la plena normalitat institucional, condició indispensable per afrontar els greus problemes de Catalunya, inserida en una Espanya superpolaritzada i en l’Europa sacsejada per la guerra d’Ucraïna.