Cinc anys de l’1-O: La il·lusió dilapidada

Sol comparar-se el procés amb un suflé. En realitat, s’assemblava a una ceba, amb múltiples capes –en ocasions contradictòries, en altres espúries i egoistes, de vegades perilloses, d’altres vibrants i fins i tot naïfs– que envoltaven un cor bategant. Durant anys, abans del procés, aquest cor va ser sobretot identitari, carrincló, victimista, utòpic. El gran encert de l’independentisme va ser mutar cap a un cor que bombava il·lusió. En el xoc de projectes polítics, entre Madrid i Ítaca, fa cinc anys no hi ha dubte de quin era il·lusionant. Dos fets d’aquell 1-O van simbolitzar com cap altre aquest xoc entre la llum i el gris: l’operació Urnes i la massiva afluència de públic a les escoles d’una banda i, d’una altra, la repressió dels antiavalots contra els votants. 

La repressió

Avui, aquesta il·lusió s’ha dilapidat. L’independentisme argumenta que la repressió de l’Estat –la física el mateix 1-O, la política amb el posterior 155, la judicial, amb les penes de presó i la sortida del país dels líders del moviment– és la causa de l’erosió d’aquesta il·lusió que va ser el combustible que va convertir l’1-O en imparable per al Govern de Mariano Rajoy. Obvia aquest argument el fet que l’independentisme no ha sabut gestionar la derrota de l’1-O. Perquè si el referèndum va ser, com encara es manté avui tot i que només sigui de cara a la galeria, un mandat democràtic per a la independència, és evident que es va fracassar en la seva aplicació: Catalunya no és avui un país independent.

Notícies relacionades

La crisi de Govern posa fi a l’acte institucional de l’1-O

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les fórmules amb què els diferents actors de l’independentisme han decidit explicar i gestionar aquest fet (irredemptisme, pragmatisme velat, negació, indignació, simbolisme...) tenen en comú la seva incapacitat per explicar la realitat sense embuts als qui van creure que l’1-O era el pas previ a la independència i no un missatge a Espanya o una palanca per millorar una postura negociadora. En aquesta incapacitat per adaptar de forma realista el famós relat a les conseqüències de l’1-O arrela una porció important de la crisi permanent entre ERC i Junts: per diferents i variades raons (de nou, en ocasions contradictòries, en altres espúries i egoistes, de vegades perilloses, d’altres de vibrants i fins i tot naïfs) els uns no volen assumir-ho i els altres sí que ho han fet, però no s’atreveixen a reconèixer-ho en públic. D’aquesta forma l’1-O s’ha convertit en una pesant motxilla que impedeix avançar a Catalunya, quan el maquillatge s’ha corregut les astúcies apareixen com el que sempre van ser, jocs de mans. 

Menjant crispetes

No és l’independentisme l’únic actor de l’1-O que no assumeix les conseqüències del que va passar. A l’altre costat, en aquest conglomerat, que per facilitar les coses denominem ‘Madrid’, s’escampa la impressió que la fortalesa de l’Estat (coneguda com la repressió per l’independentisme) va tancar la crisi territorial i institucional. Aquest ‘Madrid’ es creu guanyador en el «desafiament separatista català» i menja crispetes davant l’espectacle polític de l’independentisme. És un error miop dels qui tenen una llarga tradició d’errar en els seus diagnòstics sobre Catalunya. El cor de la ceba potser s’ha pansit, però en aquests temps en què res està escrit en pedra convindria no donar-lo per mort. Potser l’independentisme ha perdut la màgia de la il·lusió, però és que el projecte d’aquest ‘Madrid’ mai la va tenir.