L’Espanya de Luis Enrique

Des dels temps de l’Antiga Roma, la política de distracció ha estat sempre el nostre fort, l’anomenessin «pa i circ» o li diguessin, com en anys de Franco, pa i toros. Quan el preu del pa contribueix a incrementar el cost del cistell de consum i la festa dels toros entona el cant del cigne, l’actualitat es fagocita engrandint debats irrellevants. Ja ni tan sols fa falta que ningú ens imposi ni el pa ni el circ, comença a venir-nos de sèrie amb ajuda de les noves tecnologies i d’aquesta àgora entre la bogeria i l’egocentrisme que són les xarxes socials.

En plena crisi energètica i amb l’hivern que, segons els experts, ens cau al damunt, la política espanyola s’enfanga en un dels debats de més calat dels últims temps, un que afecta directament la nostra butxaca i el nostre benestar personal, el de la fiscalitat i les ajudes socials. Més o menys impostos, més o menys serveis, més, o menys sanitat i educació o més o menys Estat liberal o intervencionista. Presidents autonòmics en contra del discurs del Govern central i dirigents de l’oposició en contra del discurs d’Europa. No hi ha infodèmia més gran que la que juga a la badada i a la confusió ni iniciativa política menys transparent que la que es dilueix en un debat estèril d’estira-i-arronsa.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

No és estrany, per tant, que la mateixa societat hagi marcat les seves línies vermelles i posat en marxa elements de distracció per fugir del disbarat en què fa anys que els partits converteixen la política. No hi ha qui els aguanti. Davant l’esvalot, no hi ha comunitat que es resisteixi a un bon debat sobre la selecció espanyola de futbol o sobre les desgràcies alienes, principalment si són les classes adinerades qui les pateixen. A Espanya, en temps de sotsobre sempre hi acaba apareixent Luis Enrique. Si alguna cosa s’ha d’agrair al seleccionador és que la cridòria altisonant en què converteix cada una de les seves compareixences públiques i el menyspreu amb què tracta els escèptics amb cada victòria agònica han procurat que en aquest país es torni a encendre el debat sobre el combinat nacional, que va perdre la comunió patriòtica en què ens va mantenir units uns mesos després de guanyar el Mundial. Als bars d’Espanya no es debat sobre fiscalitat tant com de Luis Enrique. No de la selecció, sinó del seleccionador. L’asturià, com ho va ser Luis Aragonés, és el típic baralladís a qui discutiríem a la barra d’un bar l’alineació i el sistema de joc. Arrogant, replicaire, el que no era Del Bosque, i, tanmateix, tan necessari per despertar aquest país de l’abúlia en què ens tenen sumits la nostra classe dirigent, tan trasbalsada i tramposa. I en aquest debat futboler se submergeix mig Espanya descuidant mentrestant el que es cou al Congrés o als parlaments autonòmics, amb mil i un arguments sobre la convocatòria d’Aspas o el retorn de Ramos.

I quan semblava que només l’afició al futbol podia treure de l’ensopiment una part del país, va arribar Tamara Falcó per ficar-nos en una altra branca de l’actualitat que és un parc temàtic. Els rics fent coses de rics i procurant a si mateixos les mateixes desgràcies que a casa del pobre, però més saboroses i amb vestits d’alta costura. I de la mateixa manera que el futbol és un esport d’11 en què és igual qui guanyi o perdi mentre estigui Luis Enrique, la ‘socialité’ és aquesta classe de col·lectiu on últimament sempre guanya Tamara. Ja arribarà l’hivern.