Estudia, nen, estudia

Mentre ella es dutxa i prepara el sopar, ell es posa amb els deures. Avui, la redacció. No sap què posar. No és que no ho sàpiga, és que no queda bé. ‘Explica les teves vacances’. Ho deixaria en blanc, d’una manera simbòlica. Però millor no tenir-se-les amb el profe de llengua, encara recorda l’embolic per les metàfores. Vacances... De quatre nens petits es va encarregar la seva mare aquest agost. El pis ple de criatures de les veïnes. I, és clar, ell va haver d’ajudar.  

¿Com està la senyora?, pregunta a la seva mare entre macarró i macarró (una vegada més sense carn). Ella s’encongeix d’espatlles. I a ell se li redobla la preocupació. És que la notícia de la tele el va deixar inquiet: un nen de nou anys de classe alta porta dos cursos d’avantatge a un altre de classe baixa. A la nit, va preguntar a la seva mare si ells eren de classe baixa. No som pobres, va respondre ella molt ràpida. Però sí, després ho va mirar a l’ordinador del col·le: són pobres.  

Per això ell vol que la seva mare s’avingui amb la senyora gran a qui cuida. Ell la va acompanyar el dia de l’entrevista. Deu fer uns quinze dies. Van agafar dos autobusos. I encara van haver de caminar una bona estona per uns carrers molt amples i molt buits. Va prometre a la seva mare que l’esperaria al banc, però es va aixecar a mirar. És que era una passada. El pati eren molts patis. En un es jugava a bàsquet. En un altre, a futbol. I encara més jocs... Ell feia ja molta estona que havia sortit del seu col·le, però allà hi havia un munt de coses divertides per fer.  

La cultura de l’esforç

Quan va buscar allò de classe baixa a internet, va recordar el nom d’aquell col·le. I, al llegir el que fan, encara es va inquietar més. Perquè no acabava d’entendre-ho. És que no tenia res a veure amb el que deia aquesta gent de la tele, aquests que saben tant i que tan enfadats semblaven. Asseguraven que ja no hi havia cultura de l’esforç. Que a les escoles s’havien tornat tous, que ja no es memoritzava, que es premiava els ganduls i els mediocres. ¡Estudiar, estudiar i estudiar!  

A la seva mare se li escapa un sospir. I ell aprofita: podríem viure a la casa de la senyora. Ho deixa anar com si se li acabés d’ocórrer. Així no perdries tant temps anant i venint, continua. Jo no molestaria, fins i tot podria ajudar-te, i podria anar al col·le per allà. N’hi ha un just davant... Ella li somriu, tot i que sense gaires ganes. Demà tornarà a insistir. Hauria de ser aviat. Dos cursos són molts. Li fa por que la diferència s’ampliï i ja no el deixin entrar.  

És que no ho entén. Tot el que va llegir d’aquell col·le era tan diferent: estimulació del desig d’aprendre, projectes interdisciplinaris, temes transversals, pensament crític, creativitat, resolució de conflictes, experiències tecnològiques, visites culturals, un munt d’activitats i ¡quatre idiomes! Sembla que per aconseguir una bona feina en el futur cal fer aquestes coses. I, és clar, això encara el va preocupar més. Una mica més i el profe de llengua l’enxampa mirant la web: estudia, que et fa falta.  

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

El té entravessat. Des del 0. Va ser en un examen improvisat: ‘Què és una metàfora i exemples’. Allà ell es va emocionar. I va començar a escriure i escriure metàfores. Va omplir tota la pàgina. El problema és que, quan va girar el full per continuar, va veure que hi havia una segona pregunta: la hipèrbole. Just llavors va sonar el timbre. Un 4, li va posar: per no saber la meitat de l’examen. Ell va respondre a l’instant: Ho sé perfectament, aquest 4 és una hipèrbole... Y, ¡patapam!, va arribar el 0.  

En realitat, tampoc és que aquest profe li caigui tan malament. De vegades fa sospirs molt semblants als de la seva mare. També deu estar cansat. Ensenyar llengua és complicat, entre els que no entenen perquè no entenen i els que no entenen perquè no volen... Ell ja sap com començar la redacció: ‘Les vacances donen molt feina’. I això és una altra figura retòrica. Una paradoxa. Com tantes en la vida.