Article d’Agnès Marquès Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Pastilles per no somiar
Dolors quotidians en tenim molts i el llindar del dolor és subjectiu, però drogues com la morfina són una temptació per a aquells que ho passen malament. ¿Vivim massa empastillats?
No havia pres mai morfina fins que, la setmana passada, em van operar del braç. Va ser la solució química davant el dolor intens en el postoperatori i admeto que les dues dosis que em van ser subministrades abans de rebre l’alta em van fer transitar del sofriment a un benestar lleuger, una sensació d’ingravidesa plàcida en pocs minuts, difícil d’oblidar. Passar de les llàgrimes al somriure lànguid, de la percepció mil·limètrica dels ossos i lligaments del braç a la flotació interplanetària en tan poc temps és una benedicció a la qual espero no haver de recórrer en gaires anys, tant de bo mai més.
Dolors quotidians en tenim molts i el llindar del dolor és subjectiu, per això aquest tipus de drogues són una temptació per a aquells que ho passen malament. ¿Vivim massa empastillats? Les notícies que arriben dels EUA en aquest sentit posen els pèls de punta: creix la preocupació pel consum d’opioides entre els més joves. Últimament, de fet, han mort dos joves de 13 i 19 anys pel consum concretament de Fentanil, una droga entre 50 i 100 vegades més potent que la morfina que em va ser administrada i que em va proveir un viatge en globus oportunament i mesuradament.
Entretots
Un problema de salut pública de primer ordre als EUA i que amaga el que el periodista Patrick Raden Keefe va denominar en el títol del seu últim llibre: ‘El imperio del dolor’ (Ed. del Periscopio). Una indústria governada per un empresariat que se serveix, massa sovint, d’uns metges que ignoren el jurament hipocràtic quan recepten medicaments altament addictius com un boig. És una lectura molt recomanable sobre un llinatge familiar d’empresaris de la indústria farmacèutica que actualment és als tribunals, acusada de la mort i addicció de milers de persones als EUA.
No tens per què patir a l’hospital, em va dir la infermera abans de la primera punxada davant la meva cara de terror, al sentir la paraula morfina. La segona gairebé la vaig demanar jo. Una setmana després, el dolor ha desaparegut, però tots sabem que hi ha qui pateix dolors abstractes que no marxen i que «les pastilles per no somiar», com canta Sabina, són una temptació, tot i que des dels temps d’Hipòcrates sapiguem que viure també és patir.
