Joan Carles I, material caducat

És possible que el rei emèrit encara no acabi d’entendre el perquè de tant esvalot. ¿Que va robar el que va poder i es va procurar les amants que va desitjar? Doncs sí. Però, ¿què és un rei, sinó la ficció d’una tradició? ¿I no són el lladronici i les aventures amoroses els més vells dels costums regis? El problema no és ell, sinó el poble que li ha tocat en sort, deu pensar. Uns tristos, tots. I envejosos. No com aquests anglesos, fent cua davant les restes sobiranes d’Isabel II. Al cap i a la fi, si parlem de fortunes opaques i escamotejades al fisc, els dos monarques van dominar el tema. I si parlem dels descendents, fan competició delictiva. A ell li va sortir un gendre corrupte d’una malaptesa terrible, però a ella un fill relacionat amb Jeffrey Epstein, el condemnat per tràfic de menors. Almenys, Felip VI mai ha dit voler ser un tampó. 

És el poble, segur. A l’espanyol li va durar uns anys la fascinació. Es va morir el dictador, va arribar la Transició i hi havia ganes de sentir-se moderns i europeus. Ell va encaixar bé. Tan espontani. Era una cosa així com el parent llunyà que ha fet fortuna i que, de tant en tant, torna a prendre un vi a la taverna del barri. Però la gent es va anar posant exigent. El paper de cel·lofana que cobria la Transició va començar a esquinçar-se i es van descobrir engranatges que no acabaven de funcionar, peces sense recanvis que, en la seva obsolescència, només retardaven l’avenç.  

«Ho sento molt. M’he equivocat. No tornarà a passar», aquest serà el seu epitafi. El va pronunciar el 2012, després de tenir un accident en una cacera d’elefants a Botswana. A sobre, elefants. Una espècie protegida i en via d’extinció (¿com la monarquia?). L’escapada no va provar bé en uns dies en què els desnonaments, la reforma laboral, el rescat financer i les retallades copaven titulars. Allà es van trencar massa llaços afectius. I la seva imatge va aparèixer debilitada. Tosca i dubitativa.  

Allò de Corinna tampoc va ajudar. No és que sorprengués. Les especulacions sobre els embolics del rei eren ‘vox populi’. Tot Espanya semblava conèixer algú que sabia d’algun veí d’alguna amant. Però una cosa eren la model, l’actriu o la periodista de torn i, una altra, una bonica i rica aristòcrata alemanya. Allà van entrar els complexos. I l’enveja, és clar. 

 

Notícies relacionades

El rei Joan Carles i Botswana: 10 anys d’una manera de fer i ocultar

Guanyar versus governar

«Quan era jove i estimava, i estimava, molt dolç tot em semblava per matar el temps, oh, el temps que passava, tot i que amb ell, oh, res de bo em venia». Ja ho canta l’enterramorts de Hamlet. Aquest home que, davant la mirada oculta –i escandalitzada– del príncep de Dinamarca, va extraient calaveres d’una tomba per fer lloc a un nou cadàver. Sí, Joan Carles I també va ser jove i va estimar, i va passar el temps, i res de bo li va venir. Per si hi havia dubtes, el funeral ha despullat encara més la seva caducitat. Isabel II va saber entendre el seu paper simbòlic. Convertida en icona, va oferir estabilitat i serenitat al país. En aquests conjunts monocords d’abric, gorro i bolso, hi havia més marca, més identitat que en un milió de discursos. De tan ‘kitsch’, fins i tot destil·lava certa ironia britànica, certa manera de ser al món. 

Aquest Joan Carles I ranc també és una icona. La metàfora vivent de la pols oculta sota l’alfombra. Del tapar les misèries abans d’afrontar-les i retre comptes. El seu ventall de corrupteles va ser silenciat pel temor de fer tremolar els pilars de la jove democràcia, mentre anava soscavant-los. Si entenem que les monarquies parlamentàries del segle XXI només tenen sentit com a projecció simbòlica de l’Estat, l’emèrit representa una insuportable condescendència amb la deslleialtat. Material d’un sol ús per deixar lloc a una nova representació. I allà hi ha Felip VI. Obligat a destil·lar serietat, austeritat, fins i tot duresa. El temps de la gresca s’ha acabat, pretén dir. En el lineal monàrquic, Joan Carles I ja és material caducat.