Gàrgoles Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Les exèquies d’Isabel II: lentitud com a divisa de l’adeu

Tothom ha caminat molt, darrere del taüt o fent cua per veure’l. Lentament. Com si cap soroll del món frenètic hagués de pertorbar el dol

2
Es llegeix en minuts
Les exèquies d’Isabel II: lentitud com a divisa de l’adeu

Pool

Acabo d’escriure aquest article quan falten deu minuts de les sis de la tarda (hora catalana). És a dir, mentre el gaiter reial camina cap al final del passadís que envolta la capella memorial del rei Jordi VI, allà on amb lentitud, enmig del terra d'una elegant combinació de rombes blancs i negres, ha descendit el fèretre d’Isabel II. Han acabat, doncs, 11 dies llarguíssims en els quals hem assistit a una sèrie de cerimònies sense fi que han culminat en «l’esdeveniment més gran que el món veurà mai». Són paraules del president de la Cambra dels Comuns i potser (només potser) són un pèl exagerades, però, monàrquics o no, respectuosos o distants, sorneguers o devots, molts hem mirat les exèquies, el recorregut del cadàver, l’entronització del nou monarca, la pompositat i la circumstància d’aquest espectacle global. Escric «espectacle» amb totes les lletres, perquè finalment haurà estat això. Perquè tot el muntatge –des dels ritus més estrictes i seculars fins a les poques improvisacions que hem vist–, tot plegat, s’ha retransmès amb la voluntat d’oferir un tot a cent televisiu que ens ha mantingut enganxats a la pantalla, ja fos per descobrir detalls que desconeixíem i amb els quals ens hem familiaritzat, ja fos per quedar hipnotitzats davant la disciplina castrense (aquell rigor militar que lliga amb el temps de la uniformitat pautada) o per contemplar la gran varietat de vestimenta que l’antic imperi té desada a l’armari de les velles glòries.

Conec persones no gens proclius a l’èxtasi mortuori o a les desfilades marcials que no han pogut apartar els ulls davant l’exhibició d’estendards, banderes, gaites, percussió, sabres, cavalls, serrells i plomalls i mariners tirant del carro amb les despulles, al llarg de The Mall. De la mateixa forma que tampoc s’han aixecat del sofà en l’última caminada del seguici cap a la capella de Sant Jordi, a Windsor, el Long Walk, un llarg sender que assenyalava el camí de la reina cap al forat irrenunciable. És molt probable que qui va dissenyar aquests 11 dies de comiat pensés en la lentitud com a divisa de l’adeu. Tothom ha caminat molt, rere el taüt o fent cua per veure’l. Lentament. Com si cap soroll del món frenètic hagués de pertorbar el dol. Com si això (que amb tristesa demanava Auden) fos possible. Potser és aquí l’arrel de l’espectacle, d’aquesta funció britànica, de la ficció que hem viscut.