COP FRANC Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Estimem tant Ansu Fati
En els temps que es va posar de moda fer eslògans per vendre llibres, una editorial hispanoamericana va imprimir aquesta propaganda: «Estimem tant Julio». Aquest Julio era Julio Cortázar, l’autor de Rayuela, una novel·la amb un títol que recorda allò que es juga ballant. El futbol no és aliè a aquesta manera de ser de la xarranca, ja que per arribar per fi a l’àrea els futbolistes han de saltar obstacles com si anessin amb compte de no irrompre en els límits que marquen el guix o les línies que assenyalen el que és prohibit.
M’ha passat pel cap aquell eslògan veient ahir a la tarda els agosarats esforços que va fer Pedri, sobretot, perquè Ansu Fati, que va sortir al camp quan ja avançava la segona part, marqués el gol que es mereix i que, la temporada passada, fins que es va desgraciar la seva estrella, va tenir sempre a l’abast. Aquesta tardança a recuperar l’ull de porteria, juntament amb la decisió de Luis Enrique de situar-lo a la llista d’espera de la selecció nacional, han impel·lit la graderia i fins i tot l’equip al rescat de l’ànim de l’important futbolista.
En totes les circumstàncies, abans que sortís, mentre sortia i quan ja era al camp, no es va veure que el 10 blaugrana, guardonat amb el dorsal de Messi, hagués perdut l’ànim. La veritat és que, de manera reiterada, el va buscar Pedri per animar-lo a xutar. No va aconseguir res, però aquest gest del futbolista canari posa un mèrit més en l’haver de l’extraordinari mig centre que, no és casualitat, porta al dorsal el número 8, que ja va tenir una altra de les millors persones, de les més generoses, que ha jugat al Barcelona.
Aquest caràcter a l’estil Iniesta que exhibeix Pedri es completa amb el futbol que fa, i no només amb la seva manera de ser, i es consolida amb un gest de generositat que no per repetit és menys excepcional.
Va ser un partit fet per recuperar ànims després d’una jornada nefasta amb un nom de no vull recordar. El més important va arribar quan l’avorriment anava deixant de gel la graderia, així com l’entorn de la casa des d’on miro guanyar el Barcelona, i des de la qual, naturalment, també el veig afrontar l’alè dels pessimistes, que després del fracàs a la Champions ja van llançar certificats de destrucció de l’ànim blaugrana.
Soc del Barça sobretot quan perd, perquè donar suport al guanyador és d’un oportunisme que no es donava en els anys que, tot i que juguessin el senyor Luis Suárez i el senyor Ladislao Kubala, l’equip tornava a casa, quan no perdia a casa, com si tornés de l’exercici infructuós que semblava el seu destí.
Notícies relacionades
Aquest Barça sense energia, com posseït pel dimoni de perdre, el vam tenir l’any passat, i d’alguna manera va sortir al camp contra l’Elx, però al cap de més de mitja hora de buit va recuperar la direcció de Pedri, es va activar l’encert de Lewandowski i tot això va donar pas perquè l’entrada d’Ansu Fati no fos urgent per la necessitat d’un miracle.
Potser per això no va marcar el 10, però tots van conspirar, sota la direcció de Pedri, perquè la gran esperança del planter torni a mostrar el somriure a la cara quan, per fi, torni a marcar. Estimem tant Ansu Fati com vam estimar l’autor de Rayuela. És curiós: ara recordo que un dels grans contes de Cortázar es titula Dado al 10.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
