‘Liberté, égalité... sobriété’!

Ho dèiem en aquestes mateixes pàgines fa unes setmanes, fent referència al canvi climàtic i a les crisis que vam patir de diferent índole: la problemàtica és global i polièdrica, però les solucions es troben a partir de l’esforç individual, de la qual cosa depèn de cadascun de nosaltres. I el president Macron recordava que, si bé el repte és col·lectiu, era necessari apel·lar a la sobrietat energètica per evitar el tall d’electricitat i preservar l’activitat econòmica, fixant un objectiu d’economitzar un 10% en el consum habitual de cada un, ja sigui a nivell individual, familiar o en els llocs de treball. Era necessari –recordava– que cada un es fes responsable del que pot aportar davant el repte global.

Algunes veus crítiques sorgeixen davant manifestacions dels governants que recorren a la responsabilitat individual per fer front a reptes col·lectius, esperant que els governants es limitin a aprovar lleis i dictar polítiques que permetin una solució que no ens requereixi a la resta més que seguir les pautes fixades. Tanmateix, no es pot esperar que les solucions dels nostres governants es limitin a determinades pautes tecnocràtiques i repeticions logarítmiques que –sense el concurs de cadascun de nosaltres– obrin com per art de màgia la solució a un repte com la crisi energètica o el canvi climàtic. El lideratge dels nostres governants ha de superar la visió tecnocràtica i els càlculs matemàtics per endinsar-se en el debat social i esperonar les consciències dels ciutadans/consumidors.

La sostenibilitat, avui, implica sobrietat. Com recordava el professor Tony Judt en les seves premonitòries notes en ‘Algo va mal’, ens hem oblidat d’apagar el llum quan marxem de l’habitació. En uns paràgrafs exquisits, Tony Judt remarca com a casa seva, en una família en la qual els seus fills han sigut estudiants d’èxit i defensors del discurs verd i promotors del benestar social, al final del dia qui acabava apagant els llums dels passadissos, la sala d’estar o les habitacions sempre acabava sent ell mateix. Ho atribuïa que ell havia patit l’escassetat d’una postguerra.

Portem algunes dècades sense tancar la llum. I més enllà de les mesures governamentals, els bons socials o els descomptes per al subministrament de gasolina, és moment de recordar-nos –des de les institucions i entre nosaltres mateixos– que la solució està també en la nostra responsabilitat individual i, en aquest cas concret, en la nostra sobrietat.

No vulgui confondre’s ‘sobrietat’ amb una actitud reduccionista que porti a un model decreixent. ¡En cap cas! Sostenibilitat i sobrietat han sigut durant moltes dècades fonaments de models de creixement, i apel·lar a la mateixa responsabilitat individual és –per a aquells que creiem en la iniciativa privada– la primera pedra per construir el creixement col·lectiu.

Notícies relacionades

Feijóo, fan de Puigdemont

El complex escenari postelectoral

Sostenibilitat comporta voluntat de mantenir, fer perdurar una situació. I aquesta voluntat no pot imposar-se, sinó que ha de partir de la promoció i impuls de la iniciativa privada, que és garantia de noves idees, innovació i ganes d’avançar. Ningú vol, a títol individual, reduir o empetitir les seves expectatives. La iniciativa privada és clau per a la sostenibilitat i garantir que s’avança en un model de creixement, a nivell social i econòmic. No es pot equiparar la sostenibilitat amb la necessitat de decreixement; al contrari, només pot defensar-se el decreixement com a sinònim de la sostenibilitat des de la negació de la iniciativa privada, des de models que parteixen d’una administració paternalista que tot ho ofereix i proveeix, el que ja s’ha acreditat des de fa molt que no és viable. No hi ha dubte que acceptar la iniciativa privada i promoure-la requereix marcs normatius estables i garantistes, però portar-lo a l’extrem acaba causant la seva negació. La responsabilització individual, de cada un, és la clau de volta davant els reptes col·lectius que tenim actualment plantejats.

I per això el títol de l’article, recordant el conegut adagi que va marcar la Revolució Francesa, perquè segurament avui la ‘fraternitat’ passa sobretot per la ‘sobrietat’. En el marc d’una societat que conviu cada vegada més aïlladament connectada, es requeriran actituds respectuoses, poc ostentoses i essencialment facilitadores. La consciència pròpia i la persecució de tot el que es pugui fer a títol individual marcarà la capacitat col·lectiva de lluitar per un món que creixi de forma més equilibrada i sostenible.