Llimona i vinagre | Article de Jorge Fauró Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Déu salvi Camil·la.
Malgrat que va ser la primera, sempre va ser ‘l’altra’. La seva formidable campanya d’imatge i el reconeixement d’Isabel II han aconseguit que més de la meitat dels britànics l'acceptin, encara que no obliden Diana
Malgrat que va ser la primera, ella sempre va ser ‘l’altra’. De vegades passa. Gairebé sempre passa. És un efecte rebot amb tuf sexista que poques vegades s’aplica als homes, aquest tuf que acaba qüestionant la promiscuïtat marital d’elles, però mai la d’ells. Ningú diria d’Isabel Preysler que els marits que va tenir després de Julio Iglesias (un exministre de l’esquerra exquisida, un aristòcrata i un premi Nobel) van ser ‘l’altre’. Primer, perquè no hi van haver infidelitats; i, segon, perquè a ningú se li ocorreria atorgar a algun dels tres citats –tots a la cúspide del triomf social– el paper de segon plat. I tanmateix Camil·la d’Anglaterra (o del Regne Unit, per ser exactes), sempre va ser la segona quan en realitat era la primera, perquè al seu marit, el rei Carles III, li van imposar com a dona aquella que era una altra respecte de la primera, que en realitat no era ni la primera ni l’altra. Un embolic tremend. Passa sovint a les cases reials, que acostumen a arraconar les amants als soterranis del ‘ja t’hi pots florir’, vilipendiades, assenyalades, desterrades en un cruel ostracisme. N’hi ha prou d’imaginar Bárbara Rey o Corinna com a reines emèrites.
Nascuda com a Camilla Rosemary Shand, després Parker-Bowles, fins fa dies duquessa de Cornualla, l’ascensió de Camil·la (Londres, 75 anys) a reina consort és el triomf de l’altra o –si prefereixen la sacarina– la versió romàntica dels contes de prínceps, l’empoderament de la bruixa dolenta que es converteix en bona i s’acaba asseient a la dreta del rei. «No va ser fàcil. Vaig ser escrutada durant tant temps que vaig haver de trobar una manera de viure amb això», va declarar a Vogue fa mesos. Quina gran història per a Disney. El príncep del que va ser el segon imperi més gran del planeta (aquí els guanyem) i principal monarquia d’Europa (aquí ens guanyen) es casa amb Diana, la jove i atractiva filla del vuitè comte de Spencer, però està enamorat de la no tan noble ni atractiva (el tuf una altra vegada), gairebé plebea Camil·la, de pare militar, neta d’un baró de tercera, que exerceix d’amant durant anys davant una babaua princesa adorada pels súbdits, ‘la princesa del poble’, turmentada, víctima. «En el meu matrimoni som tres i això és multitud», va confessar Diana el 1995 a la BBC.
Entretots
La tercera d’aquest vèrtex és avui reina consort. Com en els contes, la granota va temptejar el príncep. Va passar el 1970 en un partit de polo (¿què, si no?). Els va presentar la filla de l’ambaixador xilè. Camil·la patia d’amors i la seva amiga es va conjurar per buscar-li parella. Encarrilada la història dels dos amants, les versions sobre la posterior ruptura es bifurquen com el sender de Borges: Isabel II va ordenar trencar el festeig, Camil·la es va cansar d’esperar o Carles va optar per allunyar-se’n, pensant en futures reines de sang més blavosa. Com a furtius, després van tornar. El cas és que Camil·la es va casar el 1973 amb un brigadier amb qui va tenir dos fills, i Carles i Diana van pujar a l’altar el 1981. Andrew Parker-Bowles, abans nòvio de la princesa Anna, tenia 34 anys; Camil·la, 26. Traspuaven un caràcter obert i divertit i el gust per encadenar una gresca darrere de l’altra com només les classes altes dels 70 eren capaces de fer, el glam de llinatge que va entabanar el príncep de Gal·les, probablement un dels paios més avorrits de la seva generació. Femeller empedreït, el militar Parker-Bowles no va abandonar mai aquesta faceta i Camil·la i ell van acabar divorciant-se el 1995. Carles i Diana en el 96, quatre anys després de separar-se. Paradoxa: els dos homes van acabar casant-se amb les seves amants. I tots tan amics.
Notícies relacionadesLa mort de Diana en el 97 va sumir els anglesos en la pena, Isabel II en les crítiques i Camil·la en l’infern. Detestada pel poble, contra tot pronòstic i malgrat els escatològics intents de l’MI5 per dinamitar la parella, davant la probable circumstància que ella acabés en reina («¡Si pogués viure ficat als teus pantalons», «¿Et convertiràs en unes calces?», «Déu no ho vulgui; en un tàmpax», «¡Ai! Quina idea més bona»), Carles i Camil·la fan la seva primera aparició pública com a parella el 1999. El 2005 es van casar. Ella catòlica, ell anglicà, ni Isabel II ni el duc d’Edimburg van assistir a l’enllaç que, segons les lleis de matrimoni reial del 1753, només la unió religiosa atorga validesa per a un membre de la família reial britànica.
Amb prou feines el 34% de suport popular, una calculada campanya de rentat d’imatge a través d’entrevistes (The Oldie, Country Life i Vogue, davant els tabloides que mai fins ara havien deixat d’atacar-la), el tracte cordial amb els periodistes, causes ben escollides –la primera de totes, la que Camil·la promou contra la violència de gènere– i, sobretot, el reconeixement d’Isabel II el febrer passat, quan va beneir el seu paper de futura reina consort, van aconseguir fer la volta als sondejos, que li van atorgar una popularitat del 55% després del toc d’alerta de la difunta reina: «Quan el meu fill Carles es converteixi en rei, sé que li donareu a ell i a la seva dona, Camil·la, el mateix suport que m’heu donat a mi». Lluny queden els temps en què, després de la mort de Lady Di, Camil·la no podia trepitjar el carrer. Avui és reina consort. ‘L’altra’ ha guanyat. Déu salvi Camil·la. Déu salvi les altres.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
