La Diada, de fractura en fractura

D’entrada, una reflexió. La historiografia romàntica va propiciar al seu dia el relat èpic que necessitaven els nous estats-nació. Si les democràcies occidentals festegen el seu relat nacional, és encara més comprensible que les nacions sense estat o que formen part d’un estat compost, com passa amb Catalunya, evoquin també el seu. Aquest és el cas de la Diada Nacional de l’Onze de Setembre: la rememoració de la capitulació de Barcelona, al final de la guerra de Successió, com a símbol de la pèrdua del nostre règim institucional genuí.

Els ciutadans van assumir a l’inici de la Transició aquell relat romàntic sense entrar en la lletra petita. És un fet que, amb el decret de Nova Planta, el Principat va perdre les llibertats nacionals, però també ho és que no existia el concepte de ciutadania; cal no oblidar tampoc que en la guerra de Successió, com ha passat al llarg de la nostra història, hi va haver catalans en els dos costats de la contesa. Celebràvem així la Diada sota el denominador comú del catalanisme polític majoritari, de matriu cívica, i amb la implicació activa del moviment sindical des dels temps de l’Assemblea de Catalunya.

Des d’aquesta perspectiva, el restabliment de la Generalitat en la persona del president Tarradellas va contribuir a visibilitzar la pluralitat catalana i a enfortir el consentiment social. La seva fórmula d’èxit: «Ciutadans de Catalunya, ¡ja soc aquí!» és a dir, la ciutadania i la residència com el doble pilar sobre el qual calia establir la unitat civil del poble de Catalunya. Tanmateix, en l’última dècada, amb el pas del catalanisme polític al sobiranisme, el procés independentista no només ha trencat aquella tradició unitària, sinó que ha apostat per la via unilateral i la ruptura del consens. El punt culminant va ser l’aprovació de les anomenades lleis de desconnexió pel Parlament, el 6 i 7 de setembre del 2017. El somni d’uns es convertia així en el malson d’uns altres.

Aquell dia es va trencar definitivament l’arc de Sant Martí de la catalanitat, en l’àmbit polític i, en l’àmbit social, el consentiment que s’havia anat forjant en la Transició. D’un Onze de Setembre de consens es va passar gradualment a una Diada de dissens. Bé està que ERC, amb el president Aragonès al capdavant, no acudeixi ara a la manifestació de l’ANC i s’adoni que exclou una part de les forces polítiques i socials del país, però no ha d’oblidar que aquest sentiment és el que en l’última dècada havia experimentat ja una part de la ciutadania que s’havia sentit expulsada de la celebració.

De fractura en fractura, el país s’ha empetitit just quan més necessitat està d’unitat política i de cohesió social: als que ja no hi anaven s’hi afegeixen els que ara tampoc hi van. Primer, com a reacció a la fallida de la pluralitat del catalanisme polític; ara, com a reflex de la mateixa divisió en el si del bloc independentista entre aquells que han optat per fer del procés el seu ‘modus vivendi’ i els que no volen supeditar l’agenda de la gestió quotidiana al programa màxim de la independència.

És el moment de separar la governabilitat de Catalunya, en benefici del conjunt dels ciutadans, de l’aposta per la independència dels partidaris del procés. Si hi ha forces que discrepen de com s’ha de governar el país i altres forces, processistes i no processistes, que poden tenir punts de trobada, seria l’hora de prioritzar el consens i l’entesa sense vetos creuats. Les fractures de l’última dècada, que reflecteix de nou la Diada, han resultat estèrils.